Aqui hi es la pàgina de l'Avui on surt publicada la carta del Jose sobre el petit comerç.
martes, 29 de abril de 2008
Carta al Director del José Trujillo a l'Avui
Aqui hi es la pàgina de l'Avui on surt publicada la carta del Jose sobre el petit comerç.
sábado, 19 de abril de 2008
¿ES UN TRASVASSAMENT O NO?
Mónica TERRIBES entrevista a Pedro Arrojo, com ella diu, un "savi de l'aigua".
Entrevista a Pedro Arrojo
Entrevista a Pedro Arrojo
miércoles, 16 de abril de 2008
Entrevista a Ramón Tamames
Us adjunto una entrevista a El Periódico de Ramon Tamames. Es un referent a considerar. Ja és molt gran però ha estat un catedrátic d'estructura econòmica que ha marcat la pauta en el seu camp, va tenir un paper destacat a la transició, ha estat membre també del Club de Roma...
També té un bloc que podeu visitar: http://blogs.periodistadigital.com/tamames.php/
També té un bloc que podeu visitar: http://blogs.periodistadigital.com/tamames.php/
Joaquim
lunes, 14 de abril de 2008
Aliments per a celíacs
Durant els últims anys, el preu dels
aliments ha pujat constantment. Per
unes galetes que el 2006 costaven
1,24 euros/kg ara paguem 2,31
euros/kg. En total, un increment del
186%. D’altra banda, un celíac que
abans gastava 3,70 euros per un quilo
de galetes sense gluten ara ha de
pagar 12,46 euros/kg. Una persona
celíaca gasta 1.668 euros més l’any,
però ¿és normal que el preu d’unes
galetes hagi augmentat un 336%?
Núria Salvà
Durant els últims anys, el preu dels
aliments ha pujat constantment. Per
unes galetes que el 2006 costaven
1,24 euros/kg ara paguem 2,31
euros/kg. En total, un increment del
186%. D’altra banda, un celíac que
abans gastava 3,70 euros per un quilo
de galetes sense gluten ara ha de
pagar 12,46 euros/kg. Una persona
celíaca gasta 1.668 euros més l’any,
però ¿és normal que el preu d’unes
galetes hagi augmentat un 336%?
Núria Salvà
domingo, 13 de abril de 2008
Capritxosos
Vet aquí que el dièsel està quasi a preus de gasolina, el sector immobiliari recull les pompes de sabó emergents de la mare bombolla, no comprem cotxes perquè la paraula crèdit ha desaparegut del diccionari i els aliments més bàsics, com l'arròs, estan pels núvols. Però hi ha un producte en la nostra cistella de la compra del que no podem prescindir: viatjar. Els catalans busquem destinacions on es pagui en dòlars aprofitant la devaluació en front de l'euro. Viatgem més, però a menor cost i menys dies. Sense diners a les butxaques però amb ànsies de conèixer. Aprofitem ara i escapem-nos que a l'estiu, tots sabem que el descans és una utopia.Patri
lunes, 7 de abril de 2008
Más agua
No sé qué os habrá parecido el artículo de El País sobre el agua de Pedro Arrojo Agudo.
A mí me ha parecido una de las pocas cosas con sentido común que he leído sobre el tema.
El autor, además de economista, es doctor en ciencias físicas y se ha dedicado de forma casi monográfica al tema.
Si os habéis quedado con ganas, en El País hay una entrevista del 2003 con ocasión de un premio medioambiental que se concede desde Estados Unidos, el Premio Goldman.
Els comerciants, indignats pel nou pla de botigues de records
Article de Patrícia MongeVeure post anterior sobre Torre Negra de l'autora
El litigi de la Torre Negra
Els propietaris del sector de Torre Negra (Sant Cugat) es troben a la recta final del litigi per les 25 de les 160 hectàrees que suposa el terreny. El Programa d’Actuació Urbanística (PAU) va ser aprovat al 2003 després de resoldre’s la sentència davant del TSJC, tot i que els propietaris van reclamar indemnitzacions en el cas que no se’ls deixés urbanitzar. Aquestes indemnitzacions, segons han calculat, haguessin endeutat a l’Ajuntament de Sant Cugat, almenys, 400 anys. Aquestes terres, declarades primerament sòl urbanitzable no programat , i després sòl no urbanitzable, carreguen amb un conflicte que neix amb l’expansió de Sant Cugat i que pateix els canvis de legislació. Tot i que l’espai de
Patrícia Monge
Els comerciants, desinformats de l’ordenança de botigues de records
L’Ajuntament de Barcelona ha tirat endavant el pla que prohibeix els establiments de souvenirs a menys de trenta metres dels monuments més representatius, així com la suspensió de noves llicències. La mesura posa especial atenció a Ciutat Vella, la Sagrada Família i el Park Güell, tot i que alguns botiguers encara no s’han assabentat de l’ordenació.
Un nou pla d’ordenança de l’Ajuntament de Barcelona vol acabar amb la proliferació de botigues de records a les zones més turístiques de la Ciutat Comptal. La mesura s’havia d’aplicar només al districte de Ciutat Vella, artèria principal del turisme barceloní, tot i que finalment s’estendrà per la resta de barris. El text, que es pot consultar al Butlletí Oficial de la província de Barcelona, vol protegir l’espai que rodeja als principals monuments perquè “contaminen el paisatge i els seus valors arquitectònics quan els paraments verticals amb articles de diferent format envaeixen les façanes”. La norma obliga a aixecar aquests establiments a un mínim de 30 metres dels edificis monumentals i determina que en aquesta zona de protecció “queda prohibida l’obertura de nous establiments de venda de records”. D’aquesta manera, no es donaran més llicències per obrir noves botigues.
Al barri de Gràcia, la mesura afecta a la Casa Ramos (Plaça Lesseps), la Casa Vicenç (Carrer Carolines) i, sobretot, al Park Güell. Als voltants del parc de Gaudí, l’Independent de Gràcia va parlar amb deu dels comerciants afectats. Només dos havien escoltat quelcom de l’ordenança i els altres estaven desinformats. “Sabia que hi havia una mesura, però no sabia de què tractava”, va assegurar Mauricio Marín (25). Les opinions d’acord o desavinença varien: “Em sembla bé perquè així no hi haurà tantes botigues i suposa menys competència”, va declarar Ave Maria Delacal Latorre (34). Un tercer comerciant, que va voler mantenir l’anonimat, va lamentar la mesura argumentant que hi ha activitats al parc que haurien de preocupar més, com la venta ambulant no controlada.
Un nou pla d’ordenança de l’Ajuntament de Barcelona vol acabar amb la proliferació de botigues de records a les zones més turístiques de la Ciutat Comptal. La mesura s’havia d’aplicar només al districte de Ciutat Vella, artèria principal del turisme barceloní, tot i que finalment s’estendrà per la resta de barris. El text, que es pot consultar al Butlletí Oficial de la província de Barcelona, vol protegir l’espai que rodeja als principals monuments perquè “contaminen el paisatge i els seus valors arquitectònics quan els paraments verticals amb articles de diferent format envaeixen les façanes”. La norma obliga a aixecar aquests establiments a un mínim de 30 metres dels edificis monumentals i determina que en aquesta zona de protecció “queda prohibida l’obertura de nous establiments de venda de records”. D’aquesta manera, no es donaran més llicències per obrir noves botigues.
Al barri de Gràcia, la mesura afecta a la Casa Ramos (Plaça Lesseps), la Casa Vicenç (Carrer Carolines) i, sobretot, al Park Güell. Als voltants del parc de Gaudí, l’Independent de Gràcia va parlar amb deu dels comerciants afectats. Només dos havien escoltat quelcom de l’ordenança i els altres estaven desinformats. “Sabia que hi havia una mesura, però no sabia de què tractava”, va assegurar Mauricio Marín (25). Les opinions d’acord o desavinença varien: “Em sembla bé perquè així no hi haurà tantes botigues i suposa menys competència”, va declarar Ave Maria Delacal Latorre (34). Un tercer comerciant, que va voler mantenir l’anonimat, va lamentar la mesura argumentant que hi ha activitats al parc que haurien de preocupar més, com la venta ambulant no controlada.
Foto: Les botigues de records a l'ombra del Park Güell
Article i fotografia publicats al setmanari l'Independent de Gràcia número 245 (es pot consultar a http://independent.cat/)
Un nou cel
El sector aeri es troba amb un gran desafiament fruit de l’acumulació de canvis bruscs que volen coincidir capritxosament en la trajectòria econòmica de les línies aèries. Parlem de factors com la davallada del consum, els escandalosos preus del petroli, l’aparició de les companyies de baix cost o un creixement que fa temps que és moderat. L’excés d’oferta ha introduït una enorme competitivitat en un sector que des del seu naixement havia pujat com l’escuma i s’havia instal·lat com un mercat sòlid liderat per unes quantes empreses ben definides i amb nom internacional. Avui, el futur que li espera és incert degut a l’espectacle de compra i venta que tenim en escena.
Els accionistes de Vueling i Clickair han parlat d’acords, Spanair està al punt de mira d’Iberia i Gadair, la participació de British Airways en aquesta última o l’estranya situació d’AirItalia, enyorada per Air- France però també dolç irresistible per l’italiana AirOne. Tot i aquest joc d’amors i desamors, queden qüestions que semblen quedar en segon pla, com la seguretat als aeroports, la gestió (o mala gestió) d’alguns aeroports europeus o les elevades taxes aeroportuàries. El ‘cel únic europeu’ que tots esperaven triga a venir, tot i que auguraven una baixada de preus i una descongestió si s’aconseguia aquest projecte. Però no tot són males notícies: el Consell de Ministres de Transport de la UE ha ratificat l’acord “de cels oberts” amb Estats Units, que disminuirà el tràfic aeri a l’Atlàntic, facilitarà les fusions i crearà 80.000 llocs de treball en cinc anys. Aquest acord, augura més passatgers i noves rutes. Una bona notícia.
Bibliografia:
http://www.elmundo.es/
http://www.lavanguardia.es/
http://www.expansion.com/
http://www.cincodias.com/
Els accionistes de Vueling i Clickair han parlat d’acords, Spanair està al punt de mira d’Iberia i Gadair, la participació de British Airways en aquesta última o l’estranya situació d’AirItalia, enyorada per Air- France però també dolç irresistible per l’italiana AirOne. Tot i aquest joc d’amors i desamors, queden qüestions que semblen quedar en segon pla, com la seguretat als aeroports, la gestió (o mala gestió) d’alguns aeroports europeus o les elevades taxes aeroportuàries. El ‘cel únic europeu’ que tots esperaven triga a venir, tot i que auguraven una baixada de preus i una descongestió si s’aconseguia aquest projecte. Però no tot són males notícies: el Consell de Ministres de Transport de la UE ha ratificat l’acord “de cels oberts” amb Estats Units, que disminuirà el tràfic aeri a l’Atlàntic, facilitarà les fusions i crearà 80.000 llocs de treball en cinc anys. Aquest acord, augura més passatgers i noves rutes. Una bona notícia.
Bibliografia:
http://www.elmundo.es/
http://www.lavanguardia.es/
http://www.expansion.com/
http://www.cincodias.com/
Privatitzar les pensions, una alternativa
L’evolució demogràfica que pateix la societat espanyola produirà uns efectes a llarg termini que fan començar a plantejar canvis en el model de la Seguretat Social, seguint el model d’altres països (Llatinoamericans, sobretot) que ens aventuren un futur pròxim.
Primerament, ens trobem amb que l’envelliment de la generació del baby-boom (nascuts entre els anys 60 i els anys 70) arribaran a una edat de jubilació a partir del 2025. Per altra banda, el Ministeri d’Economia mostra en les seves estadístiques, com els espanyols cada vegada comencen a treballar a una edat més jove. També cal tenir en compte l’onada d’immigració que ja fa més d’una dècada que forma part de l’estructura econòmica i social del país. En general, l’immigrant que arriba a Espanya ho fa per treballar. De manera que la joventut i la immigració sumen un enorme grup de cotitzants a la Seguretat Social que fan pensar en aquestes reformes.
Trobem dos tipus de reformes: el primer grup consisteix en propostes de caràcter modest que volen una reducció de pagaments i un augment dels ingressos per equilibrar el pressupost i només uns canvis en la seva estructura. Alguns d’aquests canvis modestos ja comencen a ser efervescents: allargar la vida laboral, reduir les pensions, etc. El segon grup pretén reformes més radicals que dibuixen canvis estructurals com la privatització de les pensions. Aquests últims afirmen que la Seguretat Social redueix els incentius d’esforç de l’individu, de manera que la gent es jubila abans; genera una baixa taxa de rendiment, i conté algunes injustícies en la seva concepció ja que cada treballador no es paga la seva pròpia pensió creant problemes de sostenibilitat si hi ha més pensionistes que treballadors.
El sistema de pensions privades proposa que cada individu estalviï una part de la seva renda per invertir-lo en un fons de pensions o en altres vehicles d’inversió amb per recuperar-lo al final d’una vida laboral. El sistema, diuen, és sostenible perquè cadascú es paga la seva pròpia pensió. Posem un exemple numèric realitzat per l’Institut Juan de Mariana, òrgan privat d’investigació d’assumptes públics: un treballador mitjà que treballi des del 1993 a 2006 i que es pugui gestionar el seu salari, hauria acabat la seva vida laboral amb 246.865 euros.
Cal tenir en compte, però, que el diners que es resten al salari d’un treballador no només van per pensions de jubilació, també van a pensions de maternitat, accident laboral, viduïtat, jubilació, incapacitat, atur, malaltia, formació professional, garantía social, etc.
Aleshores a aquest càlcul caldria descomptar-li els diners que anirien a parar als altres pagaments en el mateix període de temps: l’Institut Juan de Mariana, enfront a aquesta possible crítica, demostra que el patrimoni seria de 185.149 euros i una pensió mensual a partir de 2008 de 1.130 euros, quasi el doble de la pensió actual. Només en un treballador amb el salari mínim interprofessional (ja que abans parlàvem d’un salari mig) es quedaria amb una pensió d’entre 425 i 540 euros al mes, xifres que segueixen superant entre el 25 i 50% a les pensions actuals.
No obstant, trobem que aquestes solucions són aplicables i factibles si estudiem l’economia espanyola com un tot que avança (tot i que ara hi ha certa recessió). En canvi, si contemplem les dades econòmiques des del punt de vista de cada individu, descobrim que quasi la meitat de la població té problemes per arribar a final de mes i més d’un terç dels treballadors novells són mileuristes. El 89% dels joves madrilenys té un salari mínim als 1.000 euros, segons un estudi presentat la setmana passada per Comissions Obreres a Madrid, i especifiquen que els joves han d’esperar als 35 anys per començar a cobrar un salari equivalent al salari mínim. De manera que, aquest sistema de capitalització privat té sentit si mirem els resultats globals i no passem la lupa pels casos particulars. És un model on es guanya i no és perd, però l’economia espanyola no es troba en el cicle adequat per poder aplicar-lo.
Bibliografia:
· Institut Juan de Mariana: http://www.juandemariana.org/
· Ministeri d’Economia i Hisenda: http://www.minhac.es/
· El Pais: Nueve de cada diez jóvenes no llegana mileuristas. http://www.elpais.com/articulo/espana/%20jovenes/madrilenos/llegan/mileuristas/elpepueco/20080324elpepunac_11/Tes
Primerament, ens trobem amb que l’envelliment de la generació del baby-boom (nascuts entre els anys 60 i els anys 70) arribaran a una edat de jubilació a partir del 2025. Per altra banda, el Ministeri d’Economia mostra en les seves estadístiques, com els espanyols cada vegada comencen a treballar a una edat més jove. També cal tenir en compte l’onada d’immigració que ja fa més d’una dècada que forma part de l’estructura econòmica i social del país. En general, l’immigrant que arriba a Espanya ho fa per treballar. De manera que la joventut i la immigració sumen un enorme grup de cotitzants a la Seguretat Social que fan pensar en aquestes reformes.
Trobem dos tipus de reformes: el primer grup consisteix en propostes de caràcter modest que volen una reducció de pagaments i un augment dels ingressos per equilibrar el pressupost i només uns canvis en la seva estructura. Alguns d’aquests canvis modestos ja comencen a ser efervescents: allargar la vida laboral, reduir les pensions, etc. El segon grup pretén reformes més radicals que dibuixen canvis estructurals com la privatització de les pensions. Aquests últims afirmen que la Seguretat Social redueix els incentius d’esforç de l’individu, de manera que la gent es jubila abans; genera una baixa taxa de rendiment, i conté algunes injustícies en la seva concepció ja que cada treballador no es paga la seva pròpia pensió creant problemes de sostenibilitat si hi ha més pensionistes que treballadors.
El sistema de pensions privades proposa que cada individu estalviï una part de la seva renda per invertir-lo en un fons de pensions o en altres vehicles d’inversió amb per recuperar-lo al final d’una vida laboral. El sistema, diuen, és sostenible perquè cadascú es paga la seva pròpia pensió. Posem un exemple numèric realitzat per l’Institut Juan de Mariana, òrgan privat d’investigació d’assumptes públics: un treballador mitjà que treballi des del 1993 a 2006 i que es pugui gestionar el seu salari, hauria acabat la seva vida laboral amb 246.865 euros.
Cal tenir en compte, però, que el diners que es resten al salari d’un treballador no només van per pensions de jubilació, també van a pensions de maternitat, accident laboral, viduïtat, jubilació, incapacitat, atur, malaltia, formació professional, garantía social, etc.
Aleshores a aquest càlcul caldria descomptar-li els diners que anirien a parar als altres pagaments en el mateix període de temps: l’Institut Juan de Mariana, enfront a aquesta possible crítica, demostra que el patrimoni seria de 185.149 euros i una pensió mensual a partir de 2008 de 1.130 euros, quasi el doble de la pensió actual. Només en un treballador amb el salari mínim interprofessional (ja que abans parlàvem d’un salari mig) es quedaria amb una pensió d’entre 425 i 540 euros al mes, xifres que segueixen superant entre el 25 i 50% a les pensions actuals.
No obstant, trobem que aquestes solucions són aplicables i factibles si estudiem l’economia espanyola com un tot que avança (tot i que ara hi ha certa recessió). En canvi, si contemplem les dades econòmiques des del punt de vista de cada individu, descobrim que quasi la meitat de la població té problemes per arribar a final de mes i més d’un terç dels treballadors novells són mileuristes. El 89% dels joves madrilenys té un salari mínim als 1.000 euros, segons un estudi presentat la setmana passada per Comissions Obreres a Madrid, i especifiquen que els joves han d’esperar als 35 anys per començar a cobrar un salari equivalent al salari mínim. De manera que, aquest sistema de capitalització privat té sentit si mirem els resultats globals i no passem la lupa pels casos particulars. És un model on es guanya i no és perd, però l’economia espanyola no es troba en el cicle adequat per poder aplicar-lo.
Bibliografia:
· Institut Juan de Mariana: http://www.juandemariana.org/
· Ministeri d’Economia i Hisenda: http://www.minhac.es/
· El Pais: Nueve de cada diez jóvenes no llegana mileuristas. http://www.elpais.com/articulo/espana/%20jovenes/madrilenos/llegan/mileuristas/elpepueco/20080324elpepunac_11/Tes
Trobades multidisciplinars
Quina relació hi ha entre el nostre consum i la forma que prenen les nostres eines de canvi? Canviaria el nostre estalvi si en comptes de monedes d’un euro existissin bitllets d’un euro? Aquesta és la teoria que el diputat francès per UMP Louis Giscard d’Estaing, fill de l’expresident, defensa des del 2002 i que poc a poc va guanyat adeptes. Giscard proposa una rèplica europea del model americà, que disposa de bitllets d’un dòlar. La proposta del diputat francès va ser presentada a l’Assemblea Nacional de París a principis d’aquest any amb l’objectiu de “tenir una percepció justa del valor de la moneda”. I és que segons Louis Giscard, donem més valor als bitllets que a les monedes, de manera que tenir bitllets d’un euro ens faria gastar menys i també poder canviar-ho en tornar d’un viatge fora de la zona euro, al contrari del que passa quan ens sobren monedes. Al voltant de la controvèrsia, s’han aixecat els que afavoreixen la proposta, com Obiols, Le Pen, Mayor Oreja o Prodi; i els que s’hi mostren en contra, com el Banc Central Europeu (BCE), que no sembla gaire interessat i desestima el projecte perquè fabricar nous bitllets costaria molts diners. L’alternativa que ha donat Giscard per aquest argument del BCE és eliminar els bitllets de 200, que són poc utilitzats.
Però, realment, la reforma seria per donar més valor a l’euro? El ministre d’economia d’Espanya, Pedro Solbes, va manifestar fa poc que els espanyols encara no han interioritzat el valor de la moneda europea. Deixaríem anar un bitllet d’un euro tan fàcilment com ho fem amb una moneda? Realment encara no sabem quin valor tenen els euros? Quina connexió hi ha entre la psicologia i l’economia en el valor del diner? Ambdues ciències estan interessades en la conducta humana, tot i que normalment, tal com apunta Margarita Billón, professora titular de l’assignatura Estructura Econòmica de la Universitat Autònoma de Madrid, “en la història recent s’ha prestat més atenció a les desavinences i a les diferències que a les possibilitats de cooperació”.
Katona, un dels psicòlegs econòmics pioners en la relació d’ambdues ciències, afirma que la separació es dóna quan la psicologia s’interessa més per les patologies i l’economia només pretén ser una ciència exacta. És en la seva unió, però, on podem respondre preguntes entorn al comportament del consumidor o de l’empresari o de la gestió del diner, per exemple.
Des de temps immemorials, l’ésser humà ha sabut donar valor als objectes que conformen la seva realitat social. Abans de l’aparició de la moneda o el paper moneda, quan el sistema d’intercanvi era la permuta, l’ésser humà mesurava la satisfacció de cada objecte amb caps de bestiar, de manera que sempre ha tingut el valor de canvi en la seva ment.
Tot i que hi ha associacions interessades en la psicologia econòmica que agrupen diferents països (IAREP: International Association for Research in Economic Psychology o SABE: Society of Advancement Behavioural Economics, són alguns exemples), la seva promoció no és un fet. No deixen de quedar enlaire qüestions que la unió d’ambdues ciències podria investigar, sobretot en moments històrics tan assenyalats com l’aposta i posada en pràctica d’una moneda única que sembla ser que encara no s’ha instal·lat en la ment dels consumidors. La col·laboració entre disciplines ha ajudat en molts moments a plantejar altres mètodes d’investigació, com per exemple la unió història-dret o sociologia-política són binomis que han ajudat a entendre una disciplina molt recent: Relacions Internacionals. Seria bo, doncs, apostar per la cooperació de l’economia i la psicologia, després de tot, ambdues busquen entendre l’objecte d’estudi més difícil: la conducta humana.
Però, realment, la reforma seria per donar més valor a l’euro? El ministre d’economia d’Espanya, Pedro Solbes, va manifestar fa poc que els espanyols encara no han interioritzat el valor de la moneda europea. Deixaríem anar un bitllet d’un euro tan fàcilment com ho fem amb una moneda? Realment encara no sabem quin valor tenen els euros? Quina connexió hi ha entre la psicologia i l’economia en el valor del diner? Ambdues ciències estan interessades en la conducta humana, tot i que normalment, tal com apunta Margarita Billón, professora titular de l’assignatura Estructura Econòmica de la Universitat Autònoma de Madrid, “en la història recent s’ha prestat més atenció a les desavinences i a les diferències que a les possibilitats de cooperació”.
Katona, un dels psicòlegs econòmics pioners en la relació d’ambdues ciències, afirma que la separació es dóna quan la psicologia s’interessa més per les patologies i l’economia només pretén ser una ciència exacta. És en la seva unió, però, on podem respondre preguntes entorn al comportament del consumidor o de l’empresari o de la gestió del diner, per exemple.
Des de temps immemorials, l’ésser humà ha sabut donar valor als objectes que conformen la seva realitat social. Abans de l’aparició de la moneda o el paper moneda, quan el sistema d’intercanvi era la permuta, l’ésser humà mesurava la satisfacció de cada objecte amb caps de bestiar, de manera que sempre ha tingut el valor de canvi en la seva ment.
Tot i que hi ha associacions interessades en la psicologia econòmica que agrupen diferents països (IAREP: International Association for Research in Economic Psychology o SABE: Society of Advancement Behavioural Economics, són alguns exemples), la seva promoció no és un fet. No deixen de quedar enlaire qüestions que la unió d’ambdues ciències podria investigar, sobretot en moments històrics tan assenyalats com l’aposta i posada en pràctica d’una moneda única que sembla ser que encara no s’ha instal·lat en la ment dels consumidors. La col·laboració entre disciplines ha ajudat en molts moments a plantejar altres mètodes d’investigació, com per exemple la unió història-dret o sociologia-política són binomis que han ajudat a entendre una disciplina molt recent: Relacions Internacionals. Seria bo, doncs, apostar per la cooperació de l’economia i la psicologia, després de tot, ambdues busquen entendre l’objecte d’estudi més difícil: la conducta humana.
Bibliografia:
· Vicente, Àlex: Fa falta tenir un bitllet d’un euro?. http://www.avui.cat/article/%20economia/%2022089%20/fa/falta/tenir/bitllet/dun/euro.%20Diari%20digital%20Avui.%20Febrer%202008.
· Billón Currás, Magarita: Psicología y ecomomía desde una perspectiva interdisciplinar. Universidad Autónoma de Madrid,
· Gete, Carles: Matemàtiques comercials. Els diners. Editorial Teide. Barcelona, 1998.
· Barbé, Esther: Relacions Internacionals. Editorial Technos. Barcelona, 2007.
· Vicente, Àlex: Fa falta tenir un bitllet d’un euro?. http://www.avui.cat/article/%20economia/%2022089%20/fa/falta/tenir/bitllet/dun/euro.%20Diari%20digital%20Avui.%20Febrer%202008.
· Billón Currás, Magarita: Psicología y ecomomía desde una perspectiva interdisciplinar. Universidad Autónoma de Madrid,
· Gete, Carles: Matemàtiques comercials. Els diners. Editorial Teide. Barcelona, 1998.
· Barbé, Esther: Relacions Internacionals. Editorial Technos. Barcelona, 2007.
viernes, 4 de abril de 2008
Primeres cartes al director
jueves, 3 de abril de 2008
Preu dels aliments
Avui a la secció d'economia de La Vanguardia: la Comissió Nacional de la Competència ha expedientat a cinc patronals de l'alimentació per indicis que van pactar una pujada de preus del pollastre, els ous i el pa. Per llegir més: Cinco patronales, expedientadas por pactar el precio de los alimentos
D'altra banda, ahir a la primera plana del Financial Times es parlava de la restricció d'exportacions de productes alimentaris per tal d'estabilitzar els preus als mercats nacionals. Per llegir més, Countries rush to restrict trade in basic foods.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)