Frau fiscal i despesa pública

Si hi hagués voluntat política, es podrien obtenir els fons per resoldre el dèficit social de les autonomies

S’han publicat recentment diversos informes a Espanya i a Europa que tenen una gran rellevància per al debat que està tenint lloc al nostre país sobre com es poden incrementar els fons públics per respondre a les urgents necessitats de les comunitats autònomes. El primer informe és un document preparat per GESTHA, tècnics hisendistes de l’Agència Tributària
del Ministeri d’Economia i Hisenda del Govern espanyol. Els informes
de GESTHA han mostrat en el passat una gran certesa en les seves anàlisis, i això els ha donat una credibilitat que entra en conflicte sovint amb les declaracions oficials del ministeri. Aquest informe, presentat a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo a El Escorial aquest
estiu, documenta que el frau fiscal a Espanya va suposar l’any 2005 (l’últim any en què el Ministeri d’Economia i Hisenda ha publicat les dades de les quals GESTHA deriva les sevesn xifres) ni més ni menys que 88.617 milions d’euros, un frau comès a l’Agència Tributària (58.676 milions d’euros) i a la Seguretat Social (29.941 milions).

PER ADONAR-NOS del significat d’aquestes xifres, hem de saber que el dèficit de despesa pública social de les comunitats autònomes, responsables dels serveis públics de l’Estat de benestar d’Espanya, és, precisament, de 85.000 milions d’euros. És a dir, que per arribar al nivell de despesa pública social dels països que tenen el mateix nivell de desenvolupament econòmic que el nostre, hauríem d’afegir a la nostra despesa pública social
(la més baixa de la UE-15) 85.000 milions més que es podrien aconseguir a partir de recaptar els impostos dels que defrauden al fisc.
Com que la gran majoria dels que defrauden al fisc són persones que tenen rendes superiors, mentre que les que utilitzen els serveis públics socials són persones de rendes mitjanes
i baixes (les classes populars), es pot entendre que la gran majoria de la població desitgi que es corregeixi aquest frau fiscal. Un 82% de la població (segons dades de l’informe de l’European Network of Social Research del 2007) diu que l ’ E s t a t hauria de corregir el frau fiscal (el percentatge més alt de la UE-15). Segons l’informe de GESTHA, els empresaris declaren una renda rebuda d’entre 5.646 euros i 6.346 euros menys que els assalariats. Espanya és l’únic país on els empresaris i professionals declaren menys que els treballadors. El segon informe és una anàlisi de la despesa pública als països de l’OCDE, els més rics del món, publicada per una xarxa d’investigadors de gran solvència i prestigi internacional –Francis G. Castles (editor) The Disappearing state?, 2008–. Aquest estudi mostra que l’Estat espanyol és el que gasta menys (0,06% del PIB) a l’hora de recollir els impostos (tax collection), 30 vegades menys, per cert, que Suècia (0,32%). Aquesta informació no consta a l’informe de GESTHA, encara que aquest fa una crítica molt dura a la direcció del Ministeri d’Economia per la pobresa de recursos (incloent-hi inspectors fiscals) que l’Agència Tributària té, així com per les prioritats establertes per a
aquesta Agència.

Un altre informe, contingut en el treball de GESTHA, és l’anàlisi del que significarà l’eliminació de l’impost de patrimoni aprovada pel Govern espanyol aquest agost, els fons del qual eren assignats a les comunitats autònomes. Segons les últimes dades disponibles (les del 2005),
aquest impost va significar 1.400 milions d’euros, i (en contra del que va indicar el Govern espanyol per justificar- ne l’eliminació) és altamentprogressiu. Mentre que la majoria de declarants pagaven 178 euros o menys, aquest impost gravava primordialment les grans propietats amb valor molt superior a lamitjana declarada (i això malgrat el gran frau que hi ha també en aquesta declaració de la propietat: només 727 declarants van indicar tenir patrimoni de més de 10 milions d’euros, quan, segons les mateixes fonts del ministeri, hi ha 3.299 persones que tenen aquest patrimoni).

L’ELIMINACIÓ d’aquest impost tindrà dues conseqüències. Una és la reducció dels fons de l’Estat. Si no s’elimina, aquests 1.400 milions d’euros podrien anar a cobrir el dèficit de despesa pública en el finançament dels serveis de dependència de les comunitats autònomes,
que és de 1.200 milions d’euros. L’altra és l’increment de la regressivitat del sistema fiscal, augmentant així les desigualtats socials. En l’estudi de l’anàlisi internacional de la despesa pública citada anteriorment, es pot veure que, com més desigualtat de renda en un país (Espanya és, amb els Estats Units, un dels països de l’OCDE amb més desigualtats),més gran és la despesa pública en policia i seguretat. Espanya és el país, després dels Estats Units, amb un percentatge
més alt d’aquesta despesa: 2,1% del PIB, i els Estats Units, 2,2%. Com a contrast, Noruega,0,9%; Suècia, 1,3%, i Dinamarca, 0,9%, són els països que gasten menys en policia i seguretat i tenen
menys desigualtats. Si la desigualtat augmenta, també ho fa la despesa necessària per mantenir
l’ordre establert. I hi ha molt ordre que s’ha de protegir a Espanya. Veiem, doncs, que, si hi hagués voluntat política, els fons per resoldre el dèficit social de les comunitats autònomes es podrien obtenir. No és un problema financer o econòmic, sinó polític.

Vicenç Navarro
H Catedràtic de Polítiques Públiques (UPF).

Article d'opinió publicat a El Periódico el 28 d'agost de 2008