lunes, 30 de marzo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
lunes, 23 de marzo de 2009
sábado, 21 de marzo de 2009
Crònica de la conferència a la Societat Catalana de l’Economia
CRISI: ECONOMIA PRODUCTIVA VS. ECONOMIA FINANCERA
Per Jordi Gual, subdirector general de La Caixa, Àrea d’Estudis i Anàlisi Econòmica, i professor d’economia a l’IESE.
Són les 19h i hi ha algunes cadires buides. Una porta pesant dóna pas a una sala amb arcs ojivals i llum suau. Omplen la sala persones joves i adults amb tratge. A la tarima hi ha una taula, on el presentador escolta assegut, i un atril, des d’on el ponent parla d’empeus.
S’encén un projector amb el logotip de La Caixa, que servirà de fil conductor a Jordi Gual durant tota la xerrada. La primera diapositiva planteja la pregunta central de la xerrada: l’economia financera és productiva?
Jordi Gual comença parlant dels crèdits i el creixement econòmic. A Espanya, el crèdit ha crescut més que el PIB, un 9,16% i un 3%, respectivament. El gruix d’aquest duete ha estat per a sector immobiliari, ja sigui per prèstecs a promotors o per a hipoteques del comprador particular. La banca és una acceleradora de les fluctuacions econòmiques, a causa de les tendències de les persones a canviar, o no, de banc. La mesura de risc que fan les entitats financeres és imperfecta i procíclica, degut al costum de fer judicis en funció de les dades més recents. Això pot causar, de tant en tant, una fallada bursària. Les causes són diverses:
- La informació asimètrica: el banc sap menys de la situació de l’empresa que qualsevol dels accionistes. Els creditors (qui demana el prèstec) són els gestors de l’empresa, i no són les mateixes persones que els creditors de l’empresa.
- Les externalitats negatives entre entitats, com el pànic entre creditors, és a dir, la desconfiança entre bancs per concedir-se prèstecs. Per extensió, l’atresorament preventiu de capital.
- L’impacte procíclic de la regulació: la comptabilitat es fa segons el valor del mercat, i l’abast insuficient de la regulació i les oportunitats d’arbitratge.
Un cop exposades aquestes raons, passem a preguntar-nos si es pot suavitzar la restricció creditícia actual, causada per la crisi? L’ideal hauria estat prendre mesures a nivell internacional quan començava la crisi. Una dada molt significativa és el fet que al novembre de 2008 (quan es va anunciar la fallida de la important corporació Lehman Brothers) els bancs preferien posar els diners a lletres del tresor (interés 0%) abans que donar crèdits a altres bancs (dels quals podrien obtenir interessos).
Amb l’objectiu d’aturar la crisi, Jordi Gual diu que és necessari, en primer lloc, estabilitzar els mercat immobiliari d’EUA (d’on provenen les hipoteques d’alt risc que van precipitar la crisi) i, en segon loc, sanejar el sistema bancari internacional. El pla Obama ajudarà als hipotecats, però és més importants que a la reunió del G-8 del 12 d’abril es sanegin les finances mundials, per exemple, nacionalitzant els bancs. En el cas concret d’Espanya, Gual pensa que les mesures que ha pres el govern són insuficients per recuperar les entitats fianceres. Tanmateix, troba que és encara més greu el risc d’impagament que representen tots aquells creditors als que han donat prèstecs als últims anys (veure paràgraf 3).
Per últim, el ponent proposa una sèrie de mesures transversal per assolir un sistema financer menys desestabilitzador. Per aconseguir-ho, caldria que la regulació fos senzilla, enfocada al problema i basada en els efectes i no en les institucions. Els objectius a assolir són quatre: reforçar la regulació macro prudencial, mitigar els problemes de risc moral, reduir el palanquejament procíclic iestabilitzar el funcionament del mercat dels actius.
Així doncs, es pot concluir –això diu Jordi Gual- que l’economia financera és productiva, tot i que no conforma un mercat perfecte. Deixar de fer mercat no és una opció, la solució és regular-lo.
Falta un quart per les 21h i el presentador tanca la conferència, per obrir un torn de preguntes. Algunes persones marxen, i la resta es queden a la sala debatint, no sense certa tensió, sobre l’ètica dels professionals de les entitats bancàries.
Lara Saiz.
Per Jordi Gual, subdirector general de La Caixa, Àrea d’Estudis i Anàlisi Econòmica, i professor d’economia a l’IESE.
Són les 19h i hi ha algunes cadires buides. Una porta pesant dóna pas a una sala amb arcs ojivals i llum suau. Omplen la sala persones joves i adults amb tratge. A la tarima hi ha una taula, on el presentador escolta assegut, i un atril, des d’on el ponent parla d’empeus.
S’encén un projector amb el logotip de La Caixa, que servirà de fil conductor a Jordi Gual durant tota la xerrada. La primera diapositiva planteja la pregunta central de la xerrada: l’economia financera és productiva?
Jordi Gual comença parlant dels crèdits i el creixement econòmic. A Espanya, el crèdit ha crescut més que el PIB, un 9,16% i un 3%, respectivament. El gruix d’aquest duete ha estat per a sector immobiliari, ja sigui per prèstecs a promotors o per a hipoteques del comprador particular. La banca és una acceleradora de les fluctuacions econòmiques, a causa de les tendències de les persones a canviar, o no, de banc. La mesura de risc que fan les entitats financeres és imperfecta i procíclica, degut al costum de fer judicis en funció de les dades més recents. Això pot causar, de tant en tant, una fallada bursària. Les causes són diverses:
- La informació asimètrica: el banc sap menys de la situació de l’empresa que qualsevol dels accionistes. Els creditors (qui demana el prèstec) són els gestors de l’empresa, i no són les mateixes persones que els creditors de l’empresa.
- Les externalitats negatives entre entitats, com el pànic entre creditors, és a dir, la desconfiança entre bancs per concedir-se prèstecs. Per extensió, l’atresorament preventiu de capital.
- L’impacte procíclic de la regulació: la comptabilitat es fa segons el valor del mercat, i l’abast insuficient de la regulació i les oportunitats d’arbitratge.
Un cop exposades aquestes raons, passem a preguntar-nos si es pot suavitzar la restricció creditícia actual, causada per la crisi? L’ideal hauria estat prendre mesures a nivell internacional quan començava la crisi. Una dada molt significativa és el fet que al novembre de 2008 (quan es va anunciar la fallida de la important corporació Lehman Brothers) els bancs preferien posar els diners a lletres del tresor (interés 0%) abans que donar crèdits a altres bancs (dels quals podrien obtenir interessos).
Amb l’objectiu d’aturar la crisi, Jordi Gual diu que és necessari, en primer lloc, estabilitzar els mercat immobiliari d’EUA (d’on provenen les hipoteques d’alt risc que van precipitar la crisi) i, en segon loc, sanejar el sistema bancari internacional. El pla Obama ajudarà als hipotecats, però és més importants que a la reunió del G-8 del 12 d’abril es sanegin les finances mundials, per exemple, nacionalitzant els bancs. En el cas concret d’Espanya, Gual pensa que les mesures que ha pres el govern són insuficients per recuperar les entitats fianceres. Tanmateix, troba que és encara més greu el risc d’impagament que representen tots aquells creditors als que han donat prèstecs als últims anys (veure paràgraf 3).
Per últim, el ponent proposa una sèrie de mesures transversal per assolir un sistema financer menys desestabilitzador. Per aconseguir-ho, caldria que la regulació fos senzilla, enfocada al problema i basada en els efectes i no en les institucions. Els objectius a assolir són quatre: reforçar la regulació macro prudencial, mitigar els problemes de risc moral, reduir el palanquejament procíclic iestabilitzar el funcionament del mercat dels actius.
Així doncs, es pot concluir –això diu Jordi Gual- que l’economia financera és productiva, tot i que no conforma un mercat perfecte. Deixar de fer mercat no és una opció, la solució és regular-lo.
Falta un quart per les 21h i el presentador tanca la conferència, per obrir un torn de preguntes. Algunes persones marxen, i la resta es queden a la sala debatint, no sense certa tensió, sobre l’ètica dels professionals de les entitats bancàries.
Lara Saiz.
miércoles, 18 de marzo de 2009
lunes, 9 de marzo de 2009
miércoles, 4 de marzo de 2009
martes, 3 de marzo de 2009
Paradisos fiscals, ¿fins quan?
La falta de regulació financera és una de les causes de la crisi i dels seus efectes en les economies més febles
Sembla que la cimera de Washington va afrontar el problema dels paradisos fiscals, com a erritoris que plantegen «riscos o activitats financers il.lícits» o per la seva falta de cooperació atès que no compleixen les normes internacionals sobre «secret bancari i transparència». Les mesures que, en el seu cas, s’acordin, el seu abast i la seva efectiva observança pel sistema financer, resulten indispensables per establir les bases de la solució de l’actual crisi.
El Banc d’Espanya, ja a la Memòria del 2004, de supervisió bancària, va voler cridar l’atenció sobre la presència de la banca als «establiments off-shore». L’entitat, a més a més d’admetre els paradisos fiscals com un espai de l’activitat bancària, els reconeixia com un problema greu en la mesura que pot afectar els «possibles riscos de reputació» de les entitats per la seva actuació enaquests territoris, per la possibilitat d’operar sense presència o bé amb escassa presència física, pel secret bancari i els avantatges fiscals. Sobretot, perquè tenen com a principal finalitat –un secret conegut per tothom– la captació de fons de residents espanyols, generalment d’una gran fortuna, amagant-ne la identitat i amb importants avantatges fiscals; és a dir, contribuint al frau.Però el senyal d’alarma no va resultar gaire eficaç.
AMB DUES mostres n’hi ha prou. D’una banda, segons dades de la Securities Exchange Commission nord-americana, equivalent a la CNMV espanyola, el Grupo Santander, en l’exercici del 2007, tenia una forta presència –33 societats– en diversos paradisos fiscals, com són Jersey, l’illa de Man, Guernsey, les illes Caiman i les Bahames, amb un total de capital i reserves que rondava els 5.000 milions d’euros. A part de diverses societats radicades a Panamà, Luxemburg, Holanda i Suïssa. I, per altra banda, aquest any la Comissió Europea reconeixia les llacunes legalsexistents en les disposicions comunitàries que havien afavorit l’evasió fiscal d’adinerats ciutadanseuropeus, incloent-hi alguns espanyols, a través de Liechtenstein, i que havien burlat aquestes disposicions mitjançant la interposició d’entitats pantalla per eludir la seva identitat.
Però el problema no és en absolut nou. Més encara, és gravíssim davant d’una realitat econòmicaque estimula el recurs a aquests espais d’impunitat. A Espanya hi ha un creixement cada vegada més gran de les persones físiques que guanyen més d’un milió d’euros a l’any, fins al punt que és un dels 10 països del món amb més milionaris. Passa el mateix amb l’increment de persones que guanyen a l’any més de 24 milions d’euros, que, segons fonts solvents (el Banc d’InversionsMerrill Lynch i la Consultora Cap Gémini), són 1.500, encara que segons l’Agència Tributària espanyola, només 65 declaren tenir aquest ivell de renda. Mentrestant, l’Agència Tibutària reconeix que el frau fiscal arriba al 10% del PIB i es concentra en els grups més poderososde la població.
El 1998, l’OCDE va publicar un informe en què denunciava que els paradisos fiscals erosionen les bases imposables d’altres països, limiten el benestar global i vulneren la confiança dels contribuents en la integritat i la justícia dels sistemes fiscals. Efectivament, està acreditatque la inversió espanyola en aquests territoris, entre els anys 1998 i 2000, constituïa el 3,4% de la inversió espanyola a l’exterior, és a dir, uns 1.219 milions d’euros.
I, davant l’enfonsament de la italiana Parmalat, el Parlament Europeu va aprovar el 2004 una resolució que, entre altres coses, plantejava «establir directrius sobre els centres territorials i altres paradisos financers opacs» i «considerar la conveniència de revisar les normes i els principis de l’OCDE sobre [...] la liberalització dels moviments de capital per reforçar la protecció dels inversors».
I DEUEN HAVER produït ben poc efecte els 10 tractats internacionals –anomenats Canvis deNota– que el Govern espanyol va celebrar el 2005 amb uns altres paradisos fiscals per afavorir un intercanvi d’informació tributària d’abast molt limitat. Uns tractats certament sorprenents, donades les recomanacions del Banc d’Espanya, la valoració d’aquests territoris per l’Agència Tributària com a zones de «risc fiscal» i el fet que continuen considerats legalment com a sospitosos de donar via al frau fiscal internacional.
Mentrestant, a l’espera que es concretin els acords de Washington, la veritat és que els països membres de l’OCDE incompleixen de forma generalitzada la recomanació 23 d’aquesta organització, que, fa molts anys, ja va exigir, per afrontar el blanqueig de capitals, assegurar «que les institucions financeres estiguin subjectes a una regulació i supervisió adequades». L’incompliment patent d’aquesta i d’altres disposicions, subordinades als principis més liberals de l’economia de mercat, es troben entre les causes de l’actual crisi i els seus desastrosos efectes en les economies més febles.
Els paradisos fiscals, doncs, subsisteixen com a expressió i baluard dels negocis ocults, dels diners bruts i d’un secretisme que impedeix saber si els fluxos econòmics que protegeixen procedeixen del tràfic de drogues, del tràfic de persones, del tràfic d’armes o de la fraudulenta evasió fiscal.
Carlos Jiménez Villarrejo
Sembla que la cimera de Washington va afrontar el problema dels paradisos fiscals, com a erritoris que plantegen «riscos o activitats financers il.lícits» o per la seva falta de cooperació atès que no compleixen les normes internacionals sobre «secret bancari i transparència». Les mesures que, en el seu cas, s’acordin, el seu abast i la seva efectiva observança pel sistema financer, resulten indispensables per establir les bases de la solució de l’actual crisi.
El Banc d’Espanya, ja a la Memòria del 2004, de supervisió bancària, va voler cridar l’atenció sobre la presència de la banca als «establiments off-shore». L’entitat, a més a més d’admetre els paradisos fiscals com un espai de l’activitat bancària, els reconeixia com un problema greu en la mesura que pot afectar els «possibles riscos de reputació» de les entitats per la seva actuació enaquests territoris, per la possibilitat d’operar sense presència o bé amb escassa presència física, pel secret bancari i els avantatges fiscals. Sobretot, perquè tenen com a principal finalitat –un secret conegut per tothom– la captació de fons de residents espanyols, generalment d’una gran fortuna, amagant-ne la identitat i amb importants avantatges fiscals; és a dir, contribuint al frau.Però el senyal d’alarma no va resultar gaire eficaç.
AMB DUES mostres n’hi ha prou. D’una banda, segons dades de la Securities Exchange Commission nord-americana, equivalent a la CNMV espanyola, el Grupo Santander, en l’exercici del 2007, tenia una forta presència –33 societats– en diversos paradisos fiscals, com són Jersey, l’illa de Man, Guernsey, les illes Caiman i les Bahames, amb un total de capital i reserves que rondava els 5.000 milions d’euros. A part de diverses societats radicades a Panamà, Luxemburg, Holanda i Suïssa. I, per altra banda, aquest any la Comissió Europea reconeixia les llacunes legalsexistents en les disposicions comunitàries que havien afavorit l’evasió fiscal d’adinerats ciutadanseuropeus, incloent-hi alguns espanyols, a través de Liechtenstein, i que havien burlat aquestes disposicions mitjançant la interposició d’entitats pantalla per eludir la seva identitat.
Però el problema no és en absolut nou. Més encara, és gravíssim davant d’una realitat econòmicaque estimula el recurs a aquests espais d’impunitat. A Espanya hi ha un creixement cada vegada més gran de les persones físiques que guanyen més d’un milió d’euros a l’any, fins al punt que és un dels 10 països del món amb més milionaris. Passa el mateix amb l’increment de persones que guanyen a l’any més de 24 milions d’euros, que, segons fonts solvents (el Banc d’InversionsMerrill Lynch i la Consultora Cap Gémini), són 1.500, encara que segons l’Agència Tributària espanyola, només 65 declaren tenir aquest ivell de renda. Mentrestant, l’Agència Tibutària reconeix que el frau fiscal arriba al 10% del PIB i es concentra en els grups més poderososde la població.
El 1998, l’OCDE va publicar un informe en què denunciava que els paradisos fiscals erosionen les bases imposables d’altres països, limiten el benestar global i vulneren la confiança dels contribuents en la integritat i la justícia dels sistemes fiscals. Efectivament, està acreditatque la inversió espanyola en aquests territoris, entre els anys 1998 i 2000, constituïa el 3,4% de la inversió espanyola a l’exterior, és a dir, uns 1.219 milions d’euros.
I, davant l’enfonsament de la italiana Parmalat, el Parlament Europeu va aprovar el 2004 una resolució que, entre altres coses, plantejava «establir directrius sobre els centres territorials i altres paradisos financers opacs» i «considerar la conveniència de revisar les normes i els principis de l’OCDE sobre [...] la liberalització dels moviments de capital per reforçar la protecció dels inversors».
I DEUEN HAVER produït ben poc efecte els 10 tractats internacionals –anomenats Canvis deNota– que el Govern espanyol va celebrar el 2005 amb uns altres paradisos fiscals per afavorir un intercanvi d’informació tributària d’abast molt limitat. Uns tractats certament sorprenents, donades les recomanacions del Banc d’Espanya, la valoració d’aquests territoris per l’Agència Tributària com a zones de «risc fiscal» i el fet que continuen considerats legalment com a sospitosos de donar via al frau fiscal internacional.
Mentrestant, a l’espera que es concretin els acords de Washington, la veritat és que els països membres de l’OCDE incompleixen de forma generalitzada la recomanació 23 d’aquesta organització, que, fa molts anys, ja va exigir, per afrontar el blanqueig de capitals, assegurar «que les institucions financeres estiguin subjectes a una regulació i supervisió adequades». L’incompliment patent d’aquesta i d’altres disposicions, subordinades als principis més liberals de l’economia de mercat, es troben entre les causes de l’actual crisi i els seus desastrosos efectes en les economies més febles.
Els paradisos fiscals, doncs, subsisteixen com a expressió i baluard dels negocis ocults, dels diners bruts i d’un secretisme que impedeix saber si els fluxos econòmics que protegeixen procedeixen del tràfic de drogues, del tràfic de persones, del tràfic d’armes o de la fraudulenta evasió fiscal.
Carlos Jiménez Villarrejo
Frau fiscal i despesa pública
Si hi hagués voluntat política, es podrien obtenir els fons per resoldre el dèficit social de les autonomies
S’han publicat recentment diversos informes a Espanya i a Europa que tenen una gran rellevància per al debat que està tenint lloc al nostre país sobre com es poden incrementar els fons públics per respondre a les urgents necessitats de les comunitats autònomes. El primer informe és un document preparat per GESTHA, tècnics hisendistes de l’Agència Tributària
del Ministeri d’Economia i Hisenda del Govern espanyol. Els informes
de GESTHA han mostrat en el passat una gran certesa en les seves anàlisis, i això els ha donat una credibilitat que entra en conflicte sovint amb les declaracions oficials del ministeri. Aquest informe, presentat a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo a El Escorial aquest
estiu, documenta que el frau fiscal a Espanya va suposar l’any 2005 (l’últim any en què el Ministeri d’Economia i Hisenda ha publicat les dades de les quals GESTHA deriva les sevesn xifres) ni més ni menys que 88.617 milions d’euros, un frau comès a l’Agència Tributària (58.676 milions d’euros) i a la Seguretat Social (29.941 milions).
PER ADONAR-NOS del significat d’aquestes xifres, hem de saber que el dèficit de despesa pública social de les comunitats autònomes, responsables dels serveis públics de l’Estat de benestar d’Espanya, és, precisament, de 85.000 milions d’euros. És a dir, que per arribar al nivell de despesa pública social dels països que tenen el mateix nivell de desenvolupament econòmic que el nostre, hauríem d’afegir a la nostra despesa pública social
(la més baixa de la UE-15) 85.000 milions més que es podrien aconseguir a partir de recaptar els impostos dels que defrauden al fisc.
Com que la gran majoria dels que defrauden al fisc són persones que tenen rendes superiors, mentre que les que utilitzen els serveis públics socials són persones de rendes mitjanes
i baixes (les classes populars), es pot entendre que la gran majoria de la població desitgi que es corregeixi aquest frau fiscal. Un 82% de la població (segons dades de l’informe de l’European Network of Social Research del 2007) diu que l ’ E s t a t hauria de corregir el frau fiscal (el percentatge més alt de la UE-15). Segons l’informe de GESTHA, els empresaris declaren una renda rebuda d’entre 5.646 euros i 6.346 euros menys que els assalariats. Espanya és l’únic país on els empresaris i professionals declaren menys que els treballadors. El segon informe és una anàlisi de la despesa pública als països de l’OCDE, els més rics del món, publicada per una xarxa d’investigadors de gran solvència i prestigi internacional –Francis G. Castles (editor) The Disappearing state?, 2008–. Aquest estudi mostra que l’Estat espanyol és el que gasta menys (0,06% del PIB) a l’hora de recollir els impostos (tax collection), 30 vegades menys, per cert, que Suècia (0,32%). Aquesta informació no consta a l’informe de GESTHA, encara que aquest fa una crítica molt dura a la direcció del Ministeri d’Economia per la pobresa de recursos (incloent-hi inspectors fiscals) que l’Agència Tributària té, així com per les prioritats establertes per a
aquesta Agència.
Un altre informe, contingut en el treball de GESTHA, és l’anàlisi del que significarà l’eliminació de l’impost de patrimoni aprovada pel Govern espanyol aquest agost, els fons del qual eren assignats a les comunitats autònomes. Segons les últimes dades disponibles (les del 2005),
aquest impost va significar 1.400 milions d’euros, i (en contra del que va indicar el Govern espanyol per justificar- ne l’eliminació) és altamentprogressiu. Mentre que la majoria de declarants pagaven 178 euros o menys, aquest impost gravava primordialment les grans propietats amb valor molt superior a lamitjana declarada (i això malgrat el gran frau que hi ha també en aquesta declaració de la propietat: només 727 declarants van indicar tenir patrimoni de més de 10 milions d’euros, quan, segons les mateixes fonts del ministeri, hi ha 3.299 persones que tenen aquest patrimoni).
L’ELIMINACIÓ d’aquest impost tindrà dues conseqüències. Una és la reducció dels fons de l’Estat. Si no s’elimina, aquests 1.400 milions d’euros podrien anar a cobrir el dèficit de despesa pública en el finançament dels serveis de dependència de les comunitats autònomes,
que és de 1.200 milions d’euros. L’altra és l’increment de la regressivitat del sistema fiscal, augmentant així les desigualtats socials. En l’estudi de l’anàlisi internacional de la despesa pública citada anteriorment, es pot veure que, com més desigualtat de renda en un país (Espanya és, amb els Estats Units, un dels països de l’OCDE amb més desigualtats),més gran és la despesa pública en policia i seguretat. Espanya és el país, després dels Estats Units, amb un percentatge
més alt d’aquesta despesa: 2,1% del PIB, i els Estats Units, 2,2%. Com a contrast, Noruega,0,9%; Suècia, 1,3%, i Dinamarca, 0,9%, són els països que gasten menys en policia i seguretat i tenen
menys desigualtats. Si la desigualtat augmenta, també ho fa la despesa necessària per mantenir
l’ordre establert. I hi ha molt ordre que s’ha de protegir a Espanya. Veiem, doncs, que, si hi hagués voluntat política, els fons per resoldre el dèficit social de les comunitats autònomes es podrien obtenir. No és un problema financer o econòmic, sinó polític.
Vicenç Navarro
H Catedràtic de Polítiques Públiques (UPF).
Article d'opinió publicat a El Periódico el 28 d'agost de 2008
Si hi hagués voluntat política, es podrien obtenir els fons per resoldre el dèficit social de les autonomies
S’han publicat recentment diversos informes a Espanya i a Europa que tenen una gran rellevància per al debat que està tenint lloc al nostre país sobre com es poden incrementar els fons públics per respondre a les urgents necessitats de les comunitats autònomes. El primer informe és un document preparat per GESTHA, tècnics hisendistes de l’Agència Tributària
del Ministeri d’Economia i Hisenda del Govern espanyol. Els informes
de GESTHA han mostrat en el passat una gran certesa en les seves anàlisis, i això els ha donat una credibilitat que entra en conflicte sovint amb les declaracions oficials del ministeri. Aquest informe, presentat a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo a El Escorial aquest
estiu, documenta que el frau fiscal a Espanya va suposar l’any 2005 (l’últim any en què el Ministeri d’Economia i Hisenda ha publicat les dades de les quals GESTHA deriva les sevesn xifres) ni més ni menys que 88.617 milions d’euros, un frau comès a l’Agència Tributària (58.676 milions d’euros) i a la Seguretat Social (29.941 milions).
PER ADONAR-NOS del significat d’aquestes xifres, hem de saber que el dèficit de despesa pública social de les comunitats autònomes, responsables dels serveis públics de l’Estat de benestar d’Espanya, és, precisament, de 85.000 milions d’euros. És a dir, que per arribar al nivell de despesa pública social dels països que tenen el mateix nivell de desenvolupament econòmic que el nostre, hauríem d’afegir a la nostra despesa pública social
(la més baixa de la UE-15) 85.000 milions més que es podrien aconseguir a partir de recaptar els impostos dels que defrauden al fisc.
Com que la gran majoria dels que defrauden al fisc són persones que tenen rendes superiors, mentre que les que utilitzen els serveis públics socials són persones de rendes mitjanes
i baixes (les classes populars), es pot entendre que la gran majoria de la població desitgi que es corregeixi aquest frau fiscal. Un 82% de la població (segons dades de l’informe de l’European Network of Social Research del 2007) diu que l ’ E s t a t hauria de corregir el frau fiscal (el percentatge més alt de la UE-15). Segons l’informe de GESTHA, els empresaris declaren una renda rebuda d’entre 5.646 euros i 6.346 euros menys que els assalariats. Espanya és l’únic país on els empresaris i professionals declaren menys que els treballadors. El segon informe és una anàlisi de la despesa pública als països de l’OCDE, els més rics del món, publicada per una xarxa d’investigadors de gran solvència i prestigi internacional –Francis G. Castles (editor) The Disappearing state?, 2008–. Aquest estudi mostra que l’Estat espanyol és el que gasta menys (0,06% del PIB) a l’hora de recollir els impostos (tax collection), 30 vegades menys, per cert, que Suècia (0,32%). Aquesta informació no consta a l’informe de GESTHA, encara que aquest fa una crítica molt dura a la direcció del Ministeri d’Economia per la pobresa de recursos (incloent-hi inspectors fiscals) que l’Agència Tributària té, així com per les prioritats establertes per a
aquesta Agència.
Un altre informe, contingut en el treball de GESTHA, és l’anàlisi del que significarà l’eliminació de l’impost de patrimoni aprovada pel Govern espanyol aquest agost, els fons del qual eren assignats a les comunitats autònomes. Segons les últimes dades disponibles (les del 2005),
aquest impost va significar 1.400 milions d’euros, i (en contra del que va indicar el Govern espanyol per justificar- ne l’eliminació) és altamentprogressiu. Mentre que la majoria de declarants pagaven 178 euros o menys, aquest impost gravava primordialment les grans propietats amb valor molt superior a lamitjana declarada (i això malgrat el gran frau que hi ha també en aquesta declaració de la propietat: només 727 declarants van indicar tenir patrimoni de més de 10 milions d’euros, quan, segons les mateixes fonts del ministeri, hi ha 3.299 persones que tenen aquest patrimoni).
L’ELIMINACIÓ d’aquest impost tindrà dues conseqüències. Una és la reducció dels fons de l’Estat. Si no s’elimina, aquests 1.400 milions d’euros podrien anar a cobrir el dèficit de despesa pública en el finançament dels serveis de dependència de les comunitats autònomes,
que és de 1.200 milions d’euros. L’altra és l’increment de la regressivitat del sistema fiscal, augmentant així les desigualtats socials. En l’estudi de l’anàlisi internacional de la despesa pública citada anteriorment, es pot veure que, com més desigualtat de renda en un país (Espanya és, amb els Estats Units, un dels països de l’OCDE amb més desigualtats),més gran és la despesa pública en policia i seguretat. Espanya és el país, després dels Estats Units, amb un percentatge
més alt d’aquesta despesa: 2,1% del PIB, i els Estats Units, 2,2%. Com a contrast, Noruega,0,9%; Suècia, 1,3%, i Dinamarca, 0,9%, són els països que gasten menys en policia i seguretat i tenen
menys desigualtats. Si la desigualtat augmenta, també ho fa la despesa necessària per mantenir
l’ordre establert. I hi ha molt ordre que s’ha de protegir a Espanya. Veiem, doncs, que, si hi hagués voluntat política, els fons per resoldre el dèficit social de les comunitats autònomes es podrien obtenir. No és un problema financer o econòmic, sinó polític.
Vicenç Navarro
H Catedràtic de Polítiques Públiques (UPF).
Article d'opinió publicat a El Periódico el 28 d'agost de 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)