Podeu llegir el text clicant el següent enllaçviernes, 5 de junio de 2009
domingo, 17 de mayo de 2009
Groucho Marx i el crack del 29
Este artículo fue escrito por Groucho Marx sobre su propia experiencia personal del crack de 1929 en Wall Street. Lo incluyo en la sección porque, a pesar de que Groucho de Bolsa sabía lo que yo sé de alfarería, es una de las mejores lecciones de bolsa que jamás he tenido en toda mi vida. Y estoy seguro de que vosotros vais a opinar igual. En el artículo, Groucho Marx, sin saberlo, describe en forma magistral lo que ocurre durante la 3ª fase de los mercados alcistas; es decir, la fase en la que en las salas de las agencias de bolsa hay más gente que en los teatros, la fase en la que la conversación más habitual entre el carnicero y el fontanero es hablar de bolsa, la etapa en la que la bolsa es constante noticia de primera plana en la Tv, la prensa y la radio. En al artículo podréis comprobar además hasta qué punto es cierto que en el precio de las acciones influye mucho más la psicología de masas que los fundamentos económicos de las compañías. Comprenderéis por qué en la bolsa tiene muchas más posibilidades de ganar dinero un psicólogo que un economista. Descubriréis por qué el análisis técnico (pues todo él está basado en la psicología y el comportamiento de masas) tiene muchas más posibilidades de llevarnos al éxito que el análisis fundamental. Podréis comprobar además cómo la gran masa de inversores no se mueve por criterios racionales sino emocionales y descubriréis en toda su crudeza los terribles efectos de los dos grandes demonios que dirigen el comportamiento de la masa: la ambición y la avaricia (que producen la "fiebre del oro") y el miedo y el pánico (que producen estampidas espeluznantes en las que unos pisotean a los otros, en un sálvese quien pueda frenético). Por último, comprenderéis que no hay mal que por bien no venga. Entenderéis por qué fue precisamente durante los años 30, es decir durante la época inmediatamente posterior al terrible crack de 1929, cuando los grandes genios innovadores de la bolsa (gente como Schabaker, Elliot, Wickoff, Gann, etc) crearon sus teorías y nos aportaron sus genialidades. Después del 29, los analistas se encontraron con tiempo de sobra para reflexionar sobre los errores cometidos y los frutos de aquella reflexión fueron las mejores aportaciones que jamás se han hecho al estudio de la bolsa. Y justo en aquellos frutos (el chartismo, Elliot, etc) nos basamos hoy en día para intentar ganar dinero en la caprichosa bolsa.
Podeu llegir l'article de Groucho Marx en aquest link:
http://es.geocities.com/estoydebolsa/articulos/Groucho1929.html
Podeu llegir l'article de Groucho Marx en aquest link:
http://es.geocities.com/estoydebolsa/articulos/Groucho1929.html
miércoles, 13 de mayo de 2009
Cicle de conferències «Cap on ens pot portar la crisi?»
Cicle de conferències «Cap on ens pot portar la crisi?»
El redisseny de la política social en una etapa de crisi econòmica, a càrrec de Guillem López
Lloc: Sala Nicolau d'Olwer
Data: 11 maig de 2009
Horari: 19 hores
Organitza: Societat Catalana d’Economia
El redisseny de la política social en una etapa de crisi econòmica, a càrrec de Guillem López
Lloc: Sala Nicolau d'Olwer
Data: 11 maig de 2009
Horari: 19 hores
Organitza: Societat Catalana d’Economia
domingo, 3 de mayo de 2009
lunes, 6 de abril de 2009
jueves, 2 de abril de 2009
El sector de la automoción en Cataluña
Os dejo un enlace sobre un artículo que trata el sector de la automoción en Cataluña:
http://www.revistasice.com/cmsrevistasICE/pdfs/BICE_2952_187-196__D60C359286EBBBE94A2FFA2B9F8788BC.pdf
Maria José Juez
http://www.revistasice.com/cmsrevistasICE/pdfs/BICE_2952_187-196__D60C359286EBBBE94A2FFA2B9F8788BC.pdf
Maria José Juez
miércoles, 1 de abril de 2009
Solución: ¿nuclear?
Aquí us deixo el enllaç de la meva carta: http://foros.elpais.com/index.php?showtopic=21863
Gràcies!
Mar Escardó.
Gràcies!
Mar Escardó.
Evasión en tiempos de crisis
Por Lara Saiz.
Publicada en la edición impresa de El País el 1 de abril de 2009.
Aquí está el link a la versión digital.
Publicada en la edición impresa de El País el 1 de abril de 2009.
Aquí está el link a la versión digital.
lunes, 30 de marzo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
lunes, 23 de marzo de 2009
sábado, 21 de marzo de 2009
Crònica de la conferència a la Societat Catalana de l’Economia
CRISI: ECONOMIA PRODUCTIVA VS. ECONOMIA FINANCERA
Per Jordi Gual, subdirector general de La Caixa, Àrea d’Estudis i Anàlisi Econòmica, i professor d’economia a l’IESE.
Són les 19h i hi ha algunes cadires buides. Una porta pesant dóna pas a una sala amb arcs ojivals i llum suau. Omplen la sala persones joves i adults amb tratge. A la tarima hi ha una taula, on el presentador escolta assegut, i un atril, des d’on el ponent parla d’empeus.
S’encén un projector amb el logotip de La Caixa, que servirà de fil conductor a Jordi Gual durant tota la xerrada. La primera diapositiva planteja la pregunta central de la xerrada: l’economia financera és productiva?
Jordi Gual comença parlant dels crèdits i el creixement econòmic. A Espanya, el crèdit ha crescut més que el PIB, un 9,16% i un 3%, respectivament. El gruix d’aquest duete ha estat per a sector immobiliari, ja sigui per prèstecs a promotors o per a hipoteques del comprador particular. La banca és una acceleradora de les fluctuacions econòmiques, a causa de les tendències de les persones a canviar, o no, de banc. La mesura de risc que fan les entitats financeres és imperfecta i procíclica, degut al costum de fer judicis en funció de les dades més recents. Això pot causar, de tant en tant, una fallada bursària. Les causes són diverses:
- La informació asimètrica: el banc sap menys de la situació de l’empresa que qualsevol dels accionistes. Els creditors (qui demana el prèstec) són els gestors de l’empresa, i no són les mateixes persones que els creditors de l’empresa.
- Les externalitats negatives entre entitats, com el pànic entre creditors, és a dir, la desconfiança entre bancs per concedir-se prèstecs. Per extensió, l’atresorament preventiu de capital.
- L’impacte procíclic de la regulació: la comptabilitat es fa segons el valor del mercat, i l’abast insuficient de la regulació i les oportunitats d’arbitratge.
Un cop exposades aquestes raons, passem a preguntar-nos si es pot suavitzar la restricció creditícia actual, causada per la crisi? L’ideal hauria estat prendre mesures a nivell internacional quan començava la crisi. Una dada molt significativa és el fet que al novembre de 2008 (quan es va anunciar la fallida de la important corporació Lehman Brothers) els bancs preferien posar els diners a lletres del tresor (interés 0%) abans que donar crèdits a altres bancs (dels quals podrien obtenir interessos).
Amb l’objectiu d’aturar la crisi, Jordi Gual diu que és necessari, en primer lloc, estabilitzar els mercat immobiliari d’EUA (d’on provenen les hipoteques d’alt risc que van precipitar la crisi) i, en segon loc, sanejar el sistema bancari internacional. El pla Obama ajudarà als hipotecats, però és més importants que a la reunió del G-8 del 12 d’abril es sanegin les finances mundials, per exemple, nacionalitzant els bancs. En el cas concret d’Espanya, Gual pensa que les mesures que ha pres el govern són insuficients per recuperar les entitats fianceres. Tanmateix, troba que és encara més greu el risc d’impagament que representen tots aquells creditors als que han donat prèstecs als últims anys (veure paràgraf 3).
Per últim, el ponent proposa una sèrie de mesures transversal per assolir un sistema financer menys desestabilitzador. Per aconseguir-ho, caldria que la regulació fos senzilla, enfocada al problema i basada en els efectes i no en les institucions. Els objectius a assolir són quatre: reforçar la regulació macro prudencial, mitigar els problemes de risc moral, reduir el palanquejament procíclic iestabilitzar el funcionament del mercat dels actius.
Així doncs, es pot concluir –això diu Jordi Gual- que l’economia financera és productiva, tot i que no conforma un mercat perfecte. Deixar de fer mercat no és una opció, la solució és regular-lo.
Falta un quart per les 21h i el presentador tanca la conferència, per obrir un torn de preguntes. Algunes persones marxen, i la resta es queden a la sala debatint, no sense certa tensió, sobre l’ètica dels professionals de les entitats bancàries.
Lara Saiz.
Per Jordi Gual, subdirector general de La Caixa, Àrea d’Estudis i Anàlisi Econòmica, i professor d’economia a l’IESE.
Són les 19h i hi ha algunes cadires buides. Una porta pesant dóna pas a una sala amb arcs ojivals i llum suau. Omplen la sala persones joves i adults amb tratge. A la tarima hi ha una taula, on el presentador escolta assegut, i un atril, des d’on el ponent parla d’empeus.
S’encén un projector amb el logotip de La Caixa, que servirà de fil conductor a Jordi Gual durant tota la xerrada. La primera diapositiva planteja la pregunta central de la xerrada: l’economia financera és productiva?
Jordi Gual comença parlant dels crèdits i el creixement econòmic. A Espanya, el crèdit ha crescut més que el PIB, un 9,16% i un 3%, respectivament. El gruix d’aquest duete ha estat per a sector immobiliari, ja sigui per prèstecs a promotors o per a hipoteques del comprador particular. La banca és una acceleradora de les fluctuacions econòmiques, a causa de les tendències de les persones a canviar, o no, de banc. La mesura de risc que fan les entitats financeres és imperfecta i procíclica, degut al costum de fer judicis en funció de les dades més recents. Això pot causar, de tant en tant, una fallada bursària. Les causes són diverses:
- La informació asimètrica: el banc sap menys de la situació de l’empresa que qualsevol dels accionistes. Els creditors (qui demana el prèstec) són els gestors de l’empresa, i no són les mateixes persones que els creditors de l’empresa.
- Les externalitats negatives entre entitats, com el pànic entre creditors, és a dir, la desconfiança entre bancs per concedir-se prèstecs. Per extensió, l’atresorament preventiu de capital.
- L’impacte procíclic de la regulació: la comptabilitat es fa segons el valor del mercat, i l’abast insuficient de la regulació i les oportunitats d’arbitratge.
Un cop exposades aquestes raons, passem a preguntar-nos si es pot suavitzar la restricció creditícia actual, causada per la crisi? L’ideal hauria estat prendre mesures a nivell internacional quan començava la crisi. Una dada molt significativa és el fet que al novembre de 2008 (quan es va anunciar la fallida de la important corporació Lehman Brothers) els bancs preferien posar els diners a lletres del tresor (interés 0%) abans que donar crèdits a altres bancs (dels quals podrien obtenir interessos).
Amb l’objectiu d’aturar la crisi, Jordi Gual diu que és necessari, en primer lloc, estabilitzar els mercat immobiliari d’EUA (d’on provenen les hipoteques d’alt risc que van precipitar la crisi) i, en segon loc, sanejar el sistema bancari internacional. El pla Obama ajudarà als hipotecats, però és més importants que a la reunió del G-8 del 12 d’abril es sanegin les finances mundials, per exemple, nacionalitzant els bancs. En el cas concret d’Espanya, Gual pensa que les mesures que ha pres el govern són insuficients per recuperar les entitats fianceres. Tanmateix, troba que és encara més greu el risc d’impagament que representen tots aquells creditors als que han donat prèstecs als últims anys (veure paràgraf 3).
Per últim, el ponent proposa una sèrie de mesures transversal per assolir un sistema financer menys desestabilitzador. Per aconseguir-ho, caldria que la regulació fos senzilla, enfocada al problema i basada en els efectes i no en les institucions. Els objectius a assolir són quatre: reforçar la regulació macro prudencial, mitigar els problemes de risc moral, reduir el palanquejament procíclic iestabilitzar el funcionament del mercat dels actius.
Així doncs, es pot concluir –això diu Jordi Gual- que l’economia financera és productiva, tot i que no conforma un mercat perfecte. Deixar de fer mercat no és una opció, la solució és regular-lo.
Falta un quart per les 21h i el presentador tanca la conferència, per obrir un torn de preguntes. Algunes persones marxen, i la resta es queden a la sala debatint, no sense certa tensió, sobre l’ètica dels professionals de les entitats bancàries.
Lara Saiz.
miércoles, 18 de marzo de 2009
lunes, 9 de marzo de 2009
miércoles, 4 de marzo de 2009
martes, 3 de marzo de 2009
Paradisos fiscals, ¿fins quan?
La falta de regulació financera és una de les causes de la crisi i dels seus efectes en les economies més febles
Sembla que la cimera de Washington va afrontar el problema dels paradisos fiscals, com a erritoris que plantegen «riscos o activitats financers il.lícits» o per la seva falta de cooperació atès que no compleixen les normes internacionals sobre «secret bancari i transparència». Les mesures que, en el seu cas, s’acordin, el seu abast i la seva efectiva observança pel sistema financer, resulten indispensables per establir les bases de la solució de l’actual crisi.
El Banc d’Espanya, ja a la Memòria del 2004, de supervisió bancària, va voler cridar l’atenció sobre la presència de la banca als «establiments off-shore». L’entitat, a més a més d’admetre els paradisos fiscals com un espai de l’activitat bancària, els reconeixia com un problema greu en la mesura que pot afectar els «possibles riscos de reputació» de les entitats per la seva actuació enaquests territoris, per la possibilitat d’operar sense presència o bé amb escassa presència física, pel secret bancari i els avantatges fiscals. Sobretot, perquè tenen com a principal finalitat –un secret conegut per tothom– la captació de fons de residents espanyols, generalment d’una gran fortuna, amagant-ne la identitat i amb importants avantatges fiscals; és a dir, contribuint al frau.Però el senyal d’alarma no va resultar gaire eficaç.
AMB DUES mostres n’hi ha prou. D’una banda, segons dades de la Securities Exchange Commission nord-americana, equivalent a la CNMV espanyola, el Grupo Santander, en l’exercici del 2007, tenia una forta presència –33 societats– en diversos paradisos fiscals, com són Jersey, l’illa de Man, Guernsey, les illes Caiman i les Bahames, amb un total de capital i reserves que rondava els 5.000 milions d’euros. A part de diverses societats radicades a Panamà, Luxemburg, Holanda i Suïssa. I, per altra banda, aquest any la Comissió Europea reconeixia les llacunes legalsexistents en les disposicions comunitàries que havien afavorit l’evasió fiscal d’adinerats ciutadanseuropeus, incloent-hi alguns espanyols, a través de Liechtenstein, i que havien burlat aquestes disposicions mitjançant la interposició d’entitats pantalla per eludir la seva identitat.
Però el problema no és en absolut nou. Més encara, és gravíssim davant d’una realitat econòmicaque estimula el recurs a aquests espais d’impunitat. A Espanya hi ha un creixement cada vegada més gran de les persones físiques que guanyen més d’un milió d’euros a l’any, fins al punt que és un dels 10 països del món amb més milionaris. Passa el mateix amb l’increment de persones que guanyen a l’any més de 24 milions d’euros, que, segons fonts solvents (el Banc d’InversionsMerrill Lynch i la Consultora Cap Gémini), són 1.500, encara que segons l’Agència Tributària espanyola, només 65 declaren tenir aquest ivell de renda. Mentrestant, l’Agència Tibutària reconeix que el frau fiscal arriba al 10% del PIB i es concentra en els grups més poderososde la població.
El 1998, l’OCDE va publicar un informe en què denunciava que els paradisos fiscals erosionen les bases imposables d’altres països, limiten el benestar global i vulneren la confiança dels contribuents en la integritat i la justícia dels sistemes fiscals. Efectivament, està acreditatque la inversió espanyola en aquests territoris, entre els anys 1998 i 2000, constituïa el 3,4% de la inversió espanyola a l’exterior, és a dir, uns 1.219 milions d’euros.
I, davant l’enfonsament de la italiana Parmalat, el Parlament Europeu va aprovar el 2004 una resolució que, entre altres coses, plantejava «establir directrius sobre els centres territorials i altres paradisos financers opacs» i «considerar la conveniència de revisar les normes i els principis de l’OCDE sobre [...] la liberalització dels moviments de capital per reforçar la protecció dels inversors».
I DEUEN HAVER produït ben poc efecte els 10 tractats internacionals –anomenats Canvis deNota– que el Govern espanyol va celebrar el 2005 amb uns altres paradisos fiscals per afavorir un intercanvi d’informació tributària d’abast molt limitat. Uns tractats certament sorprenents, donades les recomanacions del Banc d’Espanya, la valoració d’aquests territoris per l’Agència Tributària com a zones de «risc fiscal» i el fet que continuen considerats legalment com a sospitosos de donar via al frau fiscal internacional.
Mentrestant, a l’espera que es concretin els acords de Washington, la veritat és que els països membres de l’OCDE incompleixen de forma generalitzada la recomanació 23 d’aquesta organització, que, fa molts anys, ja va exigir, per afrontar el blanqueig de capitals, assegurar «que les institucions financeres estiguin subjectes a una regulació i supervisió adequades». L’incompliment patent d’aquesta i d’altres disposicions, subordinades als principis més liberals de l’economia de mercat, es troben entre les causes de l’actual crisi i els seus desastrosos efectes en les economies més febles.
Els paradisos fiscals, doncs, subsisteixen com a expressió i baluard dels negocis ocults, dels diners bruts i d’un secretisme que impedeix saber si els fluxos econòmics que protegeixen procedeixen del tràfic de drogues, del tràfic de persones, del tràfic d’armes o de la fraudulenta evasió fiscal.
Carlos Jiménez Villarrejo
Sembla que la cimera de Washington va afrontar el problema dels paradisos fiscals, com a erritoris que plantegen «riscos o activitats financers il.lícits» o per la seva falta de cooperació atès que no compleixen les normes internacionals sobre «secret bancari i transparència». Les mesures que, en el seu cas, s’acordin, el seu abast i la seva efectiva observança pel sistema financer, resulten indispensables per establir les bases de la solució de l’actual crisi.
El Banc d’Espanya, ja a la Memòria del 2004, de supervisió bancària, va voler cridar l’atenció sobre la presència de la banca als «establiments off-shore». L’entitat, a més a més d’admetre els paradisos fiscals com un espai de l’activitat bancària, els reconeixia com un problema greu en la mesura que pot afectar els «possibles riscos de reputació» de les entitats per la seva actuació enaquests territoris, per la possibilitat d’operar sense presència o bé amb escassa presència física, pel secret bancari i els avantatges fiscals. Sobretot, perquè tenen com a principal finalitat –un secret conegut per tothom– la captació de fons de residents espanyols, generalment d’una gran fortuna, amagant-ne la identitat i amb importants avantatges fiscals; és a dir, contribuint al frau.Però el senyal d’alarma no va resultar gaire eficaç.
AMB DUES mostres n’hi ha prou. D’una banda, segons dades de la Securities Exchange Commission nord-americana, equivalent a la CNMV espanyola, el Grupo Santander, en l’exercici del 2007, tenia una forta presència –33 societats– en diversos paradisos fiscals, com són Jersey, l’illa de Man, Guernsey, les illes Caiman i les Bahames, amb un total de capital i reserves que rondava els 5.000 milions d’euros. A part de diverses societats radicades a Panamà, Luxemburg, Holanda i Suïssa. I, per altra banda, aquest any la Comissió Europea reconeixia les llacunes legalsexistents en les disposicions comunitàries que havien afavorit l’evasió fiscal d’adinerats ciutadanseuropeus, incloent-hi alguns espanyols, a través de Liechtenstein, i que havien burlat aquestes disposicions mitjançant la interposició d’entitats pantalla per eludir la seva identitat.
Però el problema no és en absolut nou. Més encara, és gravíssim davant d’una realitat econòmicaque estimula el recurs a aquests espais d’impunitat. A Espanya hi ha un creixement cada vegada més gran de les persones físiques que guanyen més d’un milió d’euros a l’any, fins al punt que és un dels 10 països del món amb més milionaris. Passa el mateix amb l’increment de persones que guanyen a l’any més de 24 milions d’euros, que, segons fonts solvents (el Banc d’InversionsMerrill Lynch i la Consultora Cap Gémini), són 1.500, encara que segons l’Agència Tributària espanyola, només 65 declaren tenir aquest ivell de renda. Mentrestant, l’Agència Tibutària reconeix que el frau fiscal arriba al 10% del PIB i es concentra en els grups més poderososde la població.
El 1998, l’OCDE va publicar un informe en què denunciava que els paradisos fiscals erosionen les bases imposables d’altres països, limiten el benestar global i vulneren la confiança dels contribuents en la integritat i la justícia dels sistemes fiscals. Efectivament, està acreditatque la inversió espanyola en aquests territoris, entre els anys 1998 i 2000, constituïa el 3,4% de la inversió espanyola a l’exterior, és a dir, uns 1.219 milions d’euros.
I, davant l’enfonsament de la italiana Parmalat, el Parlament Europeu va aprovar el 2004 una resolució que, entre altres coses, plantejava «establir directrius sobre els centres territorials i altres paradisos financers opacs» i «considerar la conveniència de revisar les normes i els principis de l’OCDE sobre [...] la liberalització dels moviments de capital per reforçar la protecció dels inversors».
I DEUEN HAVER produït ben poc efecte els 10 tractats internacionals –anomenats Canvis deNota– que el Govern espanyol va celebrar el 2005 amb uns altres paradisos fiscals per afavorir un intercanvi d’informació tributària d’abast molt limitat. Uns tractats certament sorprenents, donades les recomanacions del Banc d’Espanya, la valoració d’aquests territoris per l’Agència Tributària com a zones de «risc fiscal» i el fet que continuen considerats legalment com a sospitosos de donar via al frau fiscal internacional.
Mentrestant, a l’espera que es concretin els acords de Washington, la veritat és que els països membres de l’OCDE incompleixen de forma generalitzada la recomanació 23 d’aquesta organització, que, fa molts anys, ja va exigir, per afrontar el blanqueig de capitals, assegurar «que les institucions financeres estiguin subjectes a una regulació i supervisió adequades». L’incompliment patent d’aquesta i d’altres disposicions, subordinades als principis més liberals de l’economia de mercat, es troben entre les causes de l’actual crisi i els seus desastrosos efectes en les economies més febles.
Els paradisos fiscals, doncs, subsisteixen com a expressió i baluard dels negocis ocults, dels diners bruts i d’un secretisme que impedeix saber si els fluxos econòmics que protegeixen procedeixen del tràfic de drogues, del tràfic de persones, del tràfic d’armes o de la fraudulenta evasió fiscal.
Carlos Jiménez Villarrejo
Frau fiscal i despesa pública
Si hi hagués voluntat política, es podrien obtenir els fons per resoldre el dèficit social de les autonomies
S’han publicat recentment diversos informes a Espanya i a Europa que tenen una gran rellevància per al debat que està tenint lloc al nostre país sobre com es poden incrementar els fons públics per respondre a les urgents necessitats de les comunitats autònomes. El primer informe és un document preparat per GESTHA, tècnics hisendistes de l’Agència Tributària
del Ministeri d’Economia i Hisenda del Govern espanyol. Els informes
de GESTHA han mostrat en el passat una gran certesa en les seves anàlisis, i això els ha donat una credibilitat que entra en conflicte sovint amb les declaracions oficials del ministeri. Aquest informe, presentat a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo a El Escorial aquest
estiu, documenta que el frau fiscal a Espanya va suposar l’any 2005 (l’últim any en què el Ministeri d’Economia i Hisenda ha publicat les dades de les quals GESTHA deriva les sevesn xifres) ni més ni menys que 88.617 milions d’euros, un frau comès a l’Agència Tributària (58.676 milions d’euros) i a la Seguretat Social (29.941 milions).
PER ADONAR-NOS del significat d’aquestes xifres, hem de saber que el dèficit de despesa pública social de les comunitats autònomes, responsables dels serveis públics de l’Estat de benestar d’Espanya, és, precisament, de 85.000 milions d’euros. És a dir, que per arribar al nivell de despesa pública social dels països que tenen el mateix nivell de desenvolupament econòmic que el nostre, hauríem d’afegir a la nostra despesa pública social
(la més baixa de la UE-15) 85.000 milions més que es podrien aconseguir a partir de recaptar els impostos dels que defrauden al fisc.
Com que la gran majoria dels que defrauden al fisc són persones que tenen rendes superiors, mentre que les que utilitzen els serveis públics socials són persones de rendes mitjanes
i baixes (les classes populars), es pot entendre que la gran majoria de la població desitgi que es corregeixi aquest frau fiscal. Un 82% de la població (segons dades de l’informe de l’European Network of Social Research del 2007) diu que l ’ E s t a t hauria de corregir el frau fiscal (el percentatge més alt de la UE-15). Segons l’informe de GESTHA, els empresaris declaren una renda rebuda d’entre 5.646 euros i 6.346 euros menys que els assalariats. Espanya és l’únic país on els empresaris i professionals declaren menys que els treballadors. El segon informe és una anàlisi de la despesa pública als països de l’OCDE, els més rics del món, publicada per una xarxa d’investigadors de gran solvència i prestigi internacional –Francis G. Castles (editor) The Disappearing state?, 2008–. Aquest estudi mostra que l’Estat espanyol és el que gasta menys (0,06% del PIB) a l’hora de recollir els impostos (tax collection), 30 vegades menys, per cert, que Suècia (0,32%). Aquesta informació no consta a l’informe de GESTHA, encara que aquest fa una crítica molt dura a la direcció del Ministeri d’Economia per la pobresa de recursos (incloent-hi inspectors fiscals) que l’Agència Tributària té, així com per les prioritats establertes per a
aquesta Agència.
Un altre informe, contingut en el treball de GESTHA, és l’anàlisi del que significarà l’eliminació de l’impost de patrimoni aprovada pel Govern espanyol aquest agost, els fons del qual eren assignats a les comunitats autònomes. Segons les últimes dades disponibles (les del 2005),
aquest impost va significar 1.400 milions d’euros, i (en contra del que va indicar el Govern espanyol per justificar- ne l’eliminació) és altamentprogressiu. Mentre que la majoria de declarants pagaven 178 euros o menys, aquest impost gravava primordialment les grans propietats amb valor molt superior a lamitjana declarada (i això malgrat el gran frau que hi ha també en aquesta declaració de la propietat: només 727 declarants van indicar tenir patrimoni de més de 10 milions d’euros, quan, segons les mateixes fonts del ministeri, hi ha 3.299 persones que tenen aquest patrimoni).
L’ELIMINACIÓ d’aquest impost tindrà dues conseqüències. Una és la reducció dels fons de l’Estat. Si no s’elimina, aquests 1.400 milions d’euros podrien anar a cobrir el dèficit de despesa pública en el finançament dels serveis de dependència de les comunitats autònomes,
que és de 1.200 milions d’euros. L’altra és l’increment de la regressivitat del sistema fiscal, augmentant així les desigualtats socials. En l’estudi de l’anàlisi internacional de la despesa pública citada anteriorment, es pot veure que, com més desigualtat de renda en un país (Espanya és, amb els Estats Units, un dels països de l’OCDE amb més desigualtats),més gran és la despesa pública en policia i seguretat. Espanya és el país, després dels Estats Units, amb un percentatge
més alt d’aquesta despesa: 2,1% del PIB, i els Estats Units, 2,2%. Com a contrast, Noruega,0,9%; Suècia, 1,3%, i Dinamarca, 0,9%, són els països que gasten menys en policia i seguretat i tenen
menys desigualtats. Si la desigualtat augmenta, també ho fa la despesa necessària per mantenir
l’ordre establert. I hi ha molt ordre que s’ha de protegir a Espanya. Veiem, doncs, que, si hi hagués voluntat política, els fons per resoldre el dèficit social de les comunitats autònomes es podrien obtenir. No és un problema financer o econòmic, sinó polític.
Vicenç Navarro
H Catedràtic de Polítiques Públiques (UPF).
Article d'opinió publicat a El Periódico el 28 d'agost de 2008
Si hi hagués voluntat política, es podrien obtenir els fons per resoldre el dèficit social de les autonomies
S’han publicat recentment diversos informes a Espanya i a Europa que tenen una gran rellevància per al debat que està tenint lloc al nostre país sobre com es poden incrementar els fons públics per respondre a les urgents necessitats de les comunitats autònomes. El primer informe és un document preparat per GESTHA, tècnics hisendistes de l’Agència Tributària
del Ministeri d’Economia i Hisenda del Govern espanyol. Els informes
de GESTHA han mostrat en el passat una gran certesa en les seves anàlisis, i això els ha donat una credibilitat que entra en conflicte sovint amb les declaracions oficials del ministeri. Aquest informe, presentat a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo a El Escorial aquest
estiu, documenta que el frau fiscal a Espanya va suposar l’any 2005 (l’últim any en què el Ministeri d’Economia i Hisenda ha publicat les dades de les quals GESTHA deriva les sevesn xifres) ni més ni menys que 88.617 milions d’euros, un frau comès a l’Agència Tributària (58.676 milions d’euros) i a la Seguretat Social (29.941 milions).
PER ADONAR-NOS del significat d’aquestes xifres, hem de saber que el dèficit de despesa pública social de les comunitats autònomes, responsables dels serveis públics de l’Estat de benestar d’Espanya, és, precisament, de 85.000 milions d’euros. És a dir, que per arribar al nivell de despesa pública social dels països que tenen el mateix nivell de desenvolupament econòmic que el nostre, hauríem d’afegir a la nostra despesa pública social
(la més baixa de la UE-15) 85.000 milions més que es podrien aconseguir a partir de recaptar els impostos dels que defrauden al fisc.
Com que la gran majoria dels que defrauden al fisc són persones que tenen rendes superiors, mentre que les que utilitzen els serveis públics socials són persones de rendes mitjanes
i baixes (les classes populars), es pot entendre que la gran majoria de la població desitgi que es corregeixi aquest frau fiscal. Un 82% de la població (segons dades de l’informe de l’European Network of Social Research del 2007) diu que l ’ E s t a t hauria de corregir el frau fiscal (el percentatge més alt de la UE-15). Segons l’informe de GESTHA, els empresaris declaren una renda rebuda d’entre 5.646 euros i 6.346 euros menys que els assalariats. Espanya és l’únic país on els empresaris i professionals declaren menys que els treballadors. El segon informe és una anàlisi de la despesa pública als països de l’OCDE, els més rics del món, publicada per una xarxa d’investigadors de gran solvència i prestigi internacional –Francis G. Castles (editor) The Disappearing state?, 2008–. Aquest estudi mostra que l’Estat espanyol és el que gasta menys (0,06% del PIB) a l’hora de recollir els impostos (tax collection), 30 vegades menys, per cert, que Suècia (0,32%). Aquesta informació no consta a l’informe de GESTHA, encara que aquest fa una crítica molt dura a la direcció del Ministeri d’Economia per la pobresa de recursos (incloent-hi inspectors fiscals) que l’Agència Tributària té, així com per les prioritats establertes per a
aquesta Agència.
Un altre informe, contingut en el treball de GESTHA, és l’anàlisi del que significarà l’eliminació de l’impost de patrimoni aprovada pel Govern espanyol aquest agost, els fons del qual eren assignats a les comunitats autònomes. Segons les últimes dades disponibles (les del 2005),
aquest impost va significar 1.400 milions d’euros, i (en contra del que va indicar el Govern espanyol per justificar- ne l’eliminació) és altamentprogressiu. Mentre que la majoria de declarants pagaven 178 euros o menys, aquest impost gravava primordialment les grans propietats amb valor molt superior a lamitjana declarada (i això malgrat el gran frau que hi ha també en aquesta declaració de la propietat: només 727 declarants van indicar tenir patrimoni de més de 10 milions d’euros, quan, segons les mateixes fonts del ministeri, hi ha 3.299 persones que tenen aquest patrimoni).
L’ELIMINACIÓ d’aquest impost tindrà dues conseqüències. Una és la reducció dels fons de l’Estat. Si no s’elimina, aquests 1.400 milions d’euros podrien anar a cobrir el dèficit de despesa pública en el finançament dels serveis de dependència de les comunitats autònomes,
que és de 1.200 milions d’euros. L’altra és l’increment de la regressivitat del sistema fiscal, augmentant així les desigualtats socials. En l’estudi de l’anàlisi internacional de la despesa pública citada anteriorment, es pot veure que, com més desigualtat de renda en un país (Espanya és, amb els Estats Units, un dels països de l’OCDE amb més desigualtats),més gran és la despesa pública en policia i seguretat. Espanya és el país, després dels Estats Units, amb un percentatge
més alt d’aquesta despesa: 2,1% del PIB, i els Estats Units, 2,2%. Com a contrast, Noruega,0,9%; Suècia, 1,3%, i Dinamarca, 0,9%, són els països que gasten menys en policia i seguretat i tenen
menys desigualtats. Si la desigualtat augmenta, també ho fa la despesa necessària per mantenir
l’ordre establert. I hi ha molt ordre que s’ha de protegir a Espanya. Veiem, doncs, que, si hi hagués voluntat política, els fons per resoldre el dèficit social de les comunitats autònomes es podrien obtenir. No és un problema financer o econòmic, sinó polític.
Vicenç Navarro
H Catedràtic de Polítiques Públiques (UPF).
Article d'opinió publicat a El Periódico el 28 d'agost de 2008
martes, 24 de febrero de 2009
La creació del diner i la repercussió en la crisi financera
El 95% dels diners són creats pels bancs privats
Els creen del no res a través dels crèdits però ens els fan tornar amb interessos.
Fa ja més d'un any que la crisi financera és notícia. Des que va esclatar a Estats Units amb el nom de crisi sub- prime, s'ha publicat molt, explicant amb més o menys precisió i encert, com s'ha produït aquesta crisi en els aspectes més concrets. El que no s'ha explicat tant, i en cap cas en mitjans de comunicació massius, és com la necessitat de creixement exponencial que té l'actual sistema financer és la causa de fons de la bombolla especulativa, i per tant de la pròpia crisi, a més de tenir una relació directa amb les crisis energètica i alimentària. Així doncs, aprofitarem aquesta oportunitat d'arribar al públic per explicar no ja la crisi creditícia sinó el rerefons que fa que el sistema financer actual sigui una gran estafa per a la gent treballadora, alhora que representa un perill per a la sostenibilitat de la vida al nostre planeta. Entendrem així el paper que juguen els bancs com a principals responsables de tot plegat.
Història de la creació de diners
L'origen del negoci bancari ens remunta a quan l'or era el diner real i, com a tal, el guardava l'orfebre en el seu magatzem. Com que l'or era molt pesat i incòmode de moure, els diners en circulació eren participacions d'aquest diner metàl·lic. Un dia, l'orfebre va pensar que podia cobrar interès pel préstec d'aquestes participacions i per compensarho va començar a pagar un interès menor als dipositaris d'aquest or. Així es va iniciar a Europa el negoci bancari.
Aquest sistema tenia el problema que la possibilitat de prestar diners estava clarament limitada per la quantitat d'or en circulació; llavors, els orfebres, ja convertits en banquers, van inventar el sistema de reserva fraccionària, que consisteix en què només hi ha en reserva una part del que realment es presta. O, dit d'una altra manera, a partir d'un diner real es crea diner del no res en una proporció que, tenint en compte que no tothom retirarà els seus diners alhora, mai no posa en dificultats els banquers a l'hora de retornar dipòsits. Aquesta proporció acostumava a ser del 10 %, és a dir, 10 unitats en circulació per cada unitat real d'or existent a la reserva.
Aquest augment del diner en circulació va afavorir l'expansió comercial al món i, un cop coneguda pels estats, en lloc de prohibir-se, es va regular. Per controlar el risc que això significava si se sabia que no hi havia diners per retornar a tothom, es va crear el sistema de bancs centrals, que disposarien de reserves d'or addicionals per poder prestar als bancs en moments de crisi.
La creació de diners a l'actualitat
Amb el temps, el sistema de bancs centrals i reserva fraccionària s'ha convertit en dominant al món; l'or que garantia el diner en circulació va anar minvant fins que el 1971 es va fer desaparèixer el patró or. És a dir, es va deixar d'usar l'or com a base real del diner.
Tot i canviar aquest aspecte fonamental del sistema monetari, els bancs centrals i el sistema de reserva fraccionària van continuar, però amb unes reserves que consistien només en anotacions bancàries creades en algun moment pels bancs centrals. Aquestes reserves significaven diners però no estaven garantides per cap diner que tingués una base material. Això canvià completament la naturalesa del diner; tot el que tenim actualment en circulació surt del no res i per tant és un pur contracte, que només té valor perquè tothom n'hi dóna.
El diner que es crea avui dia, es crea bàsicament a partir de préstecs, és a dir en forma de deute, ja sigui públic, comercial, extern o de particulars. I no només això, sinó que quan es retornen els deutes, aquest diner desapareix, de manera que així el sistema financer disposa d'una eina per ampliar o reduir el diner en circulació.
Els diners els creen els bancs centrals i els bancs privats. Només entre el 3 i el 5% dels diners en circulació han estat creats pels bancs centrals, la resta els creen els bancs privats a través dels crèdits així com (i cada vegada més) a través de complexos sistemes d'especulació financera.
Avui en dia, la creació de diner només està limitada per un reglament que indica en quines condicions poden prestar diners els bancs.
En el cas de la Unió Europea, el reglament que obliga als bancs amb el BCE (Banc Central Europeu), diu que han de tenir com a reserva com a mínim el 2 % del total dels diners; l'altre 98% el poden prestar i invertir. Els diners dipositats a un termini igual o superior a dos anys no estan afectats per aquesta norma, i es poden invertir al 100%. Tot això es pot comprovar a l'article 4 del Reglament (CE) nº 1745/2003 (BCE/2003/9).
Els estats davant la creació privada dels diners
Si el diner ja no és or (que era la justificació amb què es va crear el sistema de la banca comercial i els bancs centrals, com a responsables de guardar l'or i convertir-lo en diner en circulació), com és que segueixen sent només els bancs els únics que poden crear diners? i per què només ho fan en forma de deute que se'ls ha de retornar amb interessos?
Dit d'una altra manera: per què els Estats han de pagar interessos al seu banc central per així poder finançar la despesa pública, quan són diners que podrien crear directament els Estats en el moment de realitzar aquestes despeses?
Potser l'única resposta lògica que se'ns pot acudir és que la banca és qui controla els governs i no al revés, oi?
A Mayer Rothschild, membre de la dinastia europea de banquers més poderosa, se'l recorda per una cita que deia: “Deixeu-me emetre i controlar la creació del diner d'una nació i em serà igual qui en faci les lleis”.
Els interessos i la necessitat del creixement exponencial
Quan un banc concedeix un crèdit està creant el diner principal del crèdit, però no el diner corresponent als interessos que el banc farà pagar al deutor durant la vida del préstec. Donat que tots els diners en circulació es creen en forma de deute amb interessos, podem concloure que el diner per tornar tots els interessos del deute simplement no existeix.
Llavors, com és que el sistema financer ha sobreviscut tant de temps? Fonamentalment per dues raons:
1. Perquè es financia amb l'endeutament creixent, és a dir, que el diner en circulació ha d'anar augmentant constantment per tal que es puguin pagar els interessos dels deutes anteriors i el sistema no col·lapsi. Això té a veure amb com el sistema incita cada vegada més a tothom perquè s'endeuti, començant per les persones amb hipoteques, préstecs personals fàcils i ràpids, targetes de crèdit; però també les empreses i els estats. Parlem per tant de creixement exponencial, de l'economia i de l'espoli dels recursos naturals del planeta.
2. Perquè hi ha qui no retorna el diner principal dels deutes i només en paga l'interès. Aquest és el cas dels deutes públics dels estats més poderosos, o de diverses empreses i institucions poderoses que tenen unes condicions privilegiades; o probablement també per totes les figures tipus pòlisses i targetes de crèdit, en les quals tampoc es retorna el diner principal i el contracte s'acostuma a renovar any rera any de manera indefinida.
En tot cas, això ens pot fer entendre fins a quin punt el sistema financer necessita un deute en augment, i com pot arribar a estar de relacionat l'augment de les hipoteques i dels crèdits al consum amb el manteniment del sistema financer actual.
Per tant, dins del context global, tothom està endeutat, i la diferència només es troba entre els que han de tornar els deutes i els que no.
La banca i la bombolla immobiliària
Si fa 15 anys era impensable que es concedís una hipoteca a més de 15 o 20 anys, aquesta possibilitat s'ha doblat expressament, des dels bancs i caixes, fins als 35 i 40 anys d'hipoteca actuals. Amb aquesta acció tan simple i alhora perversa, la banca ha facilitat i provocat l'encariment dels habitatges, ja que augmentant la capacitat d'endeutament de les persones ha fet créixer els preus que tenim capacitat de pagar.
Això ha beneficiat la banca perquè, amb les hipoteques, ha pogut crear diner i cobrar interessos en una quantia molt alta i amb un índex de morositat mínim, gràcies a la característica de necessitat bàsica de l’habitatge. Amb l'augment de preus, ha provocat el creixement desorbitat dels beneficis de les principals constructores i immobiliàries de l'Estat i així dels seus propis beneficis, ja que principals accionistes de la majoria d'aquestes empreses són bancs i sobretot caixes.
La inflació com a robatori silenciós del nostre poder adquisitiu
En crear diner i cobrar interessos sobre aquest, els bancs estan creant inflació, és a dir, estan augmentant la quantitat de diner disponible sense augmentar al mateix temps la oferta de béns i serveis. Si augmentéssim la quantitat de moneda en circulació al doble sense augmentar la quantitat de productes en un mode equivalent, no ens convertiríem en el doble de rics, ja que, com que hi haurien els mateixos béns, els preus també es doblarien.
Aquesta sobrecreació d'un diner que estem obligats a utilitzar ens afecta a totes les persones (siguem o no clients dels bancs), i quan aquest privilegi es manté en exclusiva per un grup d'institucions privades podem concloure que es tracta d'un robatori legal pel qual els diners perden valor en cada porció de temps en què els tenim. Tot plegat significa una quantitat robada immensa.
A més, la inflació també serveix per a tancar el cercle, ja que fa que els diners només tinguin un lloc fàcil on refugiar-se de la pèrdua de valor i aquest lloc és un banc. Així les persones, i especialment les que estalvien, estem forçades a protegir-nos de la devaluació buscant refugi en un banc, el qual amb aquest nou ingrés podrà crear més diners i produir més inflació fent que la roda no s'aturi. La inflació atrapa els nostres diners en el sistema bancari i és el millor incentiu que té per a captar dipositaris.
Una de les conseqüències d'aquest procés és la despossessió que pateixen els jubilats. Les treballadores retirades veuen com tot i haver tingut una vida sencera dedicada a la feina, al final de la seva vida productiva es troben amb què la seva renda de jubilació els dóna un poder adquisitiu cada vegada més baix. Precisament a l'edat en què haurien de poder gaudir de tot l'esforç realitzat, resulta que és quan menys tenen.
El robatori financer en l'àmbit internacional.
El finançament també intervé dins del context dels intercanvis econòmics internacionals, és a dir de les importacions i de les exportacions de matèries primeres i productes manufacturats. Si un país té una balança de pagaments negativa, és a dir que paga més pel que importa que no pas cobra pel que exporta, no podria comprar tot el que voldria si no s'endeutés.
El deute extern, per tant, és conseqüència del dèficit comercial de les empreses i el govern d'un país en el seu balanç de pagaments internacionals.
Des de després de la segona guerra mundial aquest comerç internacional es fa bàsicament en dòlars i des del 1971, en eliminar el patró or, la Reserva Federal Americana (FED) té total llibertat per posar o deixar de posar en circulació els dòlars que vulgui, ja que no ha de donar explicacions a ningú ni demostrar cap garantia. I tres quarts del mateix per la banca privada d'Estats Units, amb l'únic límit de la fracció de reserva que ha de mantenir. Per tant, controlant la creació de dòlars, una minoria financera (recordem que la FED és una entitat privada) controla els valors de les relacions econòmiques internacionals. D'aquesta manera EEUU pot comprar tot el que vulgui a fora, mentre que els altres països contreuen deutes que han de pagar. Els poders internacionals aprofiten aquest deute per obligar als països endeutats a assumir determinades polítiques d'obertura de fronteres per a les mercaderies i l'especulació financera, forçant així que els poderosos s'apropiïn de les seves produccions i recursos naturals a preus irrisoris.
El diner tal i com està concebut és una eina a partir de la qual determinats poders financers s'apropien de tots els recursos naturals i humans del planeta.
Creixement infinit vs planeta finit
Aquest sistema financer depèn de la concessió de cada vegada més quantitat de diners en préstecs. Els préstecs es tradueixen finalment en impacte ambiental, donat que la gent els demana per comprar-se un cotxe, per viatjar, per ampliar una indústria o per construir cases, entre d'altres exemples. Podem veure, doncs, que aquest sistema de creixement de l'economia mitjançant el préstec depèn de la conversió constant i creixent de recursos naturals en CO2 i residus. I per tant, en un moment en què estem arribant als límits del creixement de la producció d'energia a causa del declivi del petroli i quan també s'apropen els límits de moltes explotacions mineres, podem concloure que aquest sistema creat fa més de 300 anys en base al crèdit creixent no pot continuar tal i com ara el coneixem.
Aquesta reflexió coincideix amb una gran crisi financera global, així que ens atrevim a preguntar-nos: significa la crisi actual el fi del sistema financer basat en el creixement?
Guerres i finances
Potser no us sorprendrà sentir que darrera de totes les guerres hi ha interessos de la indústria d'armament per a vendre més armes i embutxacar-se molts diners. La generació de necessitats on no n'hi havia és comuna a totes les pràctiques del capitalisme actual. Ja siguin armes, nous televisors, sistemes de videovigilància o aparells elèctrics domèstics, sempre ens trobem amb importants interessos comercials al darrera.
Més desconeguda pel gran públic és la utilització de les guerres pel món de les finances. La banca utilitza les guerres almenys de dues maneres fonamentals. Per una banda, les astronòmiques despeses econòmiques que genera una guerra permeten al poder financer fer-se amb el domini dels països en lluita: aquests hauran d'estar-se molts i molts anys fent front al deute extern contret, com històricament ha estat el cas de Nicaragua, Filipinas, Nigeria, Camerun, Costa de Marfil i Zaire.
D'altra banda les guerres en què intervenen principals potències, com és el cas de EEUU, permeten crear una gran quantitat de diners en forma de deute públic dels quals només se'n paguen interessos, i d'aquesta manera es dóna al sistema la liquidesa monetària que necessita. La guerra d'Iraq ha permès als bancs d'EEUU crear 3 bilions de dòlars des del seu inici. Aquest ha estat el cost de la guerra per EEUU i alhora és la quantitat en que ha augmentat el seu deute nacional en el mateix període, que actualment és de prop de 10 bilions de dòlars. Són uns diners que no paguen els ciutadans nordamericans sinó els de tot el món, a través de la inflació.
Podeu trobar aquest article i més informació a la pàgina: http://www.17-s.info/
Els creen del no res a través dels crèdits però ens els fan tornar amb interessos.
Fa ja més d'un any que la crisi financera és notícia. Des que va esclatar a Estats Units amb el nom de crisi sub- prime, s'ha publicat molt, explicant amb més o menys precisió i encert, com s'ha produït aquesta crisi en els aspectes més concrets. El que no s'ha explicat tant, i en cap cas en mitjans de comunicació massius, és com la necessitat de creixement exponencial que té l'actual sistema financer és la causa de fons de la bombolla especulativa, i per tant de la pròpia crisi, a més de tenir una relació directa amb les crisis energètica i alimentària. Així doncs, aprofitarem aquesta oportunitat d'arribar al públic per explicar no ja la crisi creditícia sinó el rerefons que fa que el sistema financer actual sigui una gran estafa per a la gent treballadora, alhora que representa un perill per a la sostenibilitat de la vida al nostre planeta. Entendrem així el paper que juguen els bancs com a principals responsables de tot plegat.
Història de la creació de diners
L'origen del negoci bancari ens remunta a quan l'or era el diner real i, com a tal, el guardava l'orfebre en el seu magatzem. Com que l'or era molt pesat i incòmode de moure, els diners en circulació eren participacions d'aquest diner metàl·lic. Un dia, l'orfebre va pensar que podia cobrar interès pel préstec d'aquestes participacions i per compensarho va començar a pagar un interès menor als dipositaris d'aquest or. Així es va iniciar a Europa el negoci bancari.
Aquest sistema tenia el problema que la possibilitat de prestar diners estava clarament limitada per la quantitat d'or en circulació; llavors, els orfebres, ja convertits en banquers, van inventar el sistema de reserva fraccionària, que consisteix en què només hi ha en reserva una part del que realment es presta. O, dit d'una altra manera, a partir d'un diner real es crea diner del no res en una proporció que, tenint en compte que no tothom retirarà els seus diners alhora, mai no posa en dificultats els banquers a l'hora de retornar dipòsits. Aquesta proporció acostumava a ser del 10 %, és a dir, 10 unitats en circulació per cada unitat real d'or existent a la reserva.
Aquest augment del diner en circulació va afavorir l'expansió comercial al món i, un cop coneguda pels estats, en lloc de prohibir-se, es va regular. Per controlar el risc que això significava si se sabia que no hi havia diners per retornar a tothom, es va crear el sistema de bancs centrals, que disposarien de reserves d'or addicionals per poder prestar als bancs en moments de crisi.
La creació de diners a l'actualitat
Amb el temps, el sistema de bancs centrals i reserva fraccionària s'ha convertit en dominant al món; l'or que garantia el diner en circulació va anar minvant fins que el 1971 es va fer desaparèixer el patró or. És a dir, es va deixar d'usar l'or com a base real del diner.
Tot i canviar aquest aspecte fonamental del sistema monetari, els bancs centrals i el sistema de reserva fraccionària van continuar, però amb unes reserves que consistien només en anotacions bancàries creades en algun moment pels bancs centrals. Aquestes reserves significaven diners però no estaven garantides per cap diner que tingués una base material. Això canvià completament la naturalesa del diner; tot el que tenim actualment en circulació surt del no res i per tant és un pur contracte, que només té valor perquè tothom n'hi dóna.
El diner que es crea avui dia, es crea bàsicament a partir de préstecs, és a dir en forma de deute, ja sigui públic, comercial, extern o de particulars. I no només això, sinó que quan es retornen els deutes, aquest diner desapareix, de manera que així el sistema financer disposa d'una eina per ampliar o reduir el diner en circulació.
Els diners els creen els bancs centrals i els bancs privats. Només entre el 3 i el 5% dels diners en circulació han estat creats pels bancs centrals, la resta els creen els bancs privats a través dels crèdits així com (i cada vegada més) a través de complexos sistemes d'especulació financera.
Avui en dia, la creació de diner només està limitada per un reglament que indica en quines condicions poden prestar diners els bancs.
En el cas de la Unió Europea, el reglament que obliga als bancs amb el BCE (Banc Central Europeu), diu que han de tenir com a reserva com a mínim el 2 % del total dels diners; l'altre 98% el poden prestar i invertir. Els diners dipositats a un termini igual o superior a dos anys no estan afectats per aquesta norma, i es poden invertir al 100%. Tot això es pot comprovar a l'article 4 del Reglament (CE) nº 1745/2003 (BCE/2003/9).
Els estats davant la creació privada dels diners
Si el diner ja no és or (que era la justificació amb què es va crear el sistema de la banca comercial i els bancs centrals, com a responsables de guardar l'or i convertir-lo en diner en circulació), com és que segueixen sent només els bancs els únics que poden crear diners? i per què només ho fan en forma de deute que se'ls ha de retornar amb interessos?
Dit d'una altra manera: per què els Estats han de pagar interessos al seu banc central per així poder finançar la despesa pública, quan són diners que podrien crear directament els Estats en el moment de realitzar aquestes despeses?
Potser l'única resposta lògica que se'ns pot acudir és que la banca és qui controla els governs i no al revés, oi?
A Mayer Rothschild, membre de la dinastia europea de banquers més poderosa, se'l recorda per una cita que deia: “Deixeu-me emetre i controlar la creació del diner d'una nació i em serà igual qui en faci les lleis”.
Els interessos i la necessitat del creixement exponencial
Quan un banc concedeix un crèdit està creant el diner principal del crèdit, però no el diner corresponent als interessos que el banc farà pagar al deutor durant la vida del préstec. Donat que tots els diners en circulació es creen en forma de deute amb interessos, podem concloure que el diner per tornar tots els interessos del deute simplement no existeix.
Llavors, com és que el sistema financer ha sobreviscut tant de temps? Fonamentalment per dues raons:
1. Perquè es financia amb l'endeutament creixent, és a dir, que el diner en circulació ha d'anar augmentant constantment per tal que es puguin pagar els interessos dels deutes anteriors i el sistema no col·lapsi. Això té a veure amb com el sistema incita cada vegada més a tothom perquè s'endeuti, començant per les persones amb hipoteques, préstecs personals fàcils i ràpids, targetes de crèdit; però també les empreses i els estats. Parlem per tant de creixement exponencial, de l'economia i de l'espoli dels recursos naturals del planeta.
2. Perquè hi ha qui no retorna el diner principal dels deutes i només en paga l'interès. Aquest és el cas dels deutes públics dels estats més poderosos, o de diverses empreses i institucions poderoses que tenen unes condicions privilegiades; o probablement també per totes les figures tipus pòlisses i targetes de crèdit, en les quals tampoc es retorna el diner principal i el contracte s'acostuma a renovar any rera any de manera indefinida.
En tot cas, això ens pot fer entendre fins a quin punt el sistema financer necessita un deute en augment, i com pot arribar a estar de relacionat l'augment de les hipoteques i dels crèdits al consum amb el manteniment del sistema financer actual.
Per tant, dins del context global, tothom està endeutat, i la diferència només es troba entre els que han de tornar els deutes i els que no.
La banca i la bombolla immobiliària
Si fa 15 anys era impensable que es concedís una hipoteca a més de 15 o 20 anys, aquesta possibilitat s'ha doblat expressament, des dels bancs i caixes, fins als 35 i 40 anys d'hipoteca actuals. Amb aquesta acció tan simple i alhora perversa, la banca ha facilitat i provocat l'encariment dels habitatges, ja que augmentant la capacitat d'endeutament de les persones ha fet créixer els preus que tenim capacitat de pagar.
Això ha beneficiat la banca perquè, amb les hipoteques, ha pogut crear diner i cobrar interessos en una quantia molt alta i amb un índex de morositat mínim, gràcies a la característica de necessitat bàsica de l’habitatge. Amb l'augment de preus, ha provocat el creixement desorbitat dels beneficis de les principals constructores i immobiliàries de l'Estat i així dels seus propis beneficis, ja que principals accionistes de la majoria d'aquestes empreses són bancs i sobretot caixes.
La inflació com a robatori silenciós del nostre poder adquisitiu
En crear diner i cobrar interessos sobre aquest, els bancs estan creant inflació, és a dir, estan augmentant la quantitat de diner disponible sense augmentar al mateix temps la oferta de béns i serveis. Si augmentéssim la quantitat de moneda en circulació al doble sense augmentar la quantitat de productes en un mode equivalent, no ens convertiríem en el doble de rics, ja que, com que hi haurien els mateixos béns, els preus també es doblarien.
Aquesta sobrecreació d'un diner que estem obligats a utilitzar ens afecta a totes les persones (siguem o no clients dels bancs), i quan aquest privilegi es manté en exclusiva per un grup d'institucions privades podem concloure que es tracta d'un robatori legal pel qual els diners perden valor en cada porció de temps en què els tenim. Tot plegat significa una quantitat robada immensa.
A més, la inflació també serveix per a tancar el cercle, ja que fa que els diners només tinguin un lloc fàcil on refugiar-se de la pèrdua de valor i aquest lloc és un banc. Així les persones, i especialment les que estalvien, estem forçades a protegir-nos de la devaluació buscant refugi en un banc, el qual amb aquest nou ingrés podrà crear més diners i produir més inflació fent que la roda no s'aturi. La inflació atrapa els nostres diners en el sistema bancari i és el millor incentiu que té per a captar dipositaris.
Una de les conseqüències d'aquest procés és la despossessió que pateixen els jubilats. Les treballadores retirades veuen com tot i haver tingut una vida sencera dedicada a la feina, al final de la seva vida productiva es troben amb què la seva renda de jubilació els dóna un poder adquisitiu cada vegada més baix. Precisament a l'edat en què haurien de poder gaudir de tot l'esforç realitzat, resulta que és quan menys tenen.
El robatori financer en l'àmbit internacional.
El finançament també intervé dins del context dels intercanvis econòmics internacionals, és a dir de les importacions i de les exportacions de matèries primeres i productes manufacturats. Si un país té una balança de pagaments negativa, és a dir que paga més pel que importa que no pas cobra pel que exporta, no podria comprar tot el que voldria si no s'endeutés.
El deute extern, per tant, és conseqüència del dèficit comercial de les empreses i el govern d'un país en el seu balanç de pagaments internacionals.
Des de després de la segona guerra mundial aquest comerç internacional es fa bàsicament en dòlars i des del 1971, en eliminar el patró or, la Reserva Federal Americana (FED) té total llibertat per posar o deixar de posar en circulació els dòlars que vulgui, ja que no ha de donar explicacions a ningú ni demostrar cap garantia. I tres quarts del mateix per la banca privada d'Estats Units, amb l'únic límit de la fracció de reserva que ha de mantenir. Per tant, controlant la creació de dòlars, una minoria financera (recordem que la FED és una entitat privada) controla els valors de les relacions econòmiques internacionals. D'aquesta manera EEUU pot comprar tot el que vulgui a fora, mentre que els altres països contreuen deutes que han de pagar. Els poders internacionals aprofiten aquest deute per obligar als països endeutats a assumir determinades polítiques d'obertura de fronteres per a les mercaderies i l'especulació financera, forçant així que els poderosos s'apropiïn de les seves produccions i recursos naturals a preus irrisoris.
El diner tal i com està concebut és una eina a partir de la qual determinats poders financers s'apropien de tots els recursos naturals i humans del planeta.
Creixement infinit vs planeta finit
Aquest sistema financer depèn de la concessió de cada vegada més quantitat de diners en préstecs. Els préstecs es tradueixen finalment en impacte ambiental, donat que la gent els demana per comprar-se un cotxe, per viatjar, per ampliar una indústria o per construir cases, entre d'altres exemples. Podem veure, doncs, que aquest sistema de creixement de l'economia mitjançant el préstec depèn de la conversió constant i creixent de recursos naturals en CO2 i residus. I per tant, en un moment en què estem arribant als límits del creixement de la producció d'energia a causa del declivi del petroli i quan també s'apropen els límits de moltes explotacions mineres, podem concloure que aquest sistema creat fa més de 300 anys en base al crèdit creixent no pot continuar tal i com ara el coneixem.
Aquesta reflexió coincideix amb una gran crisi financera global, així que ens atrevim a preguntar-nos: significa la crisi actual el fi del sistema financer basat en el creixement?
Guerres i finances
Potser no us sorprendrà sentir que darrera de totes les guerres hi ha interessos de la indústria d'armament per a vendre més armes i embutxacar-se molts diners. La generació de necessitats on no n'hi havia és comuna a totes les pràctiques del capitalisme actual. Ja siguin armes, nous televisors, sistemes de videovigilància o aparells elèctrics domèstics, sempre ens trobem amb importants interessos comercials al darrera.
Més desconeguda pel gran públic és la utilització de les guerres pel món de les finances. La banca utilitza les guerres almenys de dues maneres fonamentals. Per una banda, les astronòmiques despeses econòmiques que genera una guerra permeten al poder financer fer-se amb el domini dels països en lluita: aquests hauran d'estar-se molts i molts anys fent front al deute extern contret, com històricament ha estat el cas de Nicaragua, Filipinas, Nigeria, Camerun, Costa de Marfil i Zaire.
D'altra banda les guerres en què intervenen principals potències, com és el cas de EEUU, permeten crear una gran quantitat de diners en forma de deute públic dels quals només se'n paguen interessos, i d'aquesta manera es dóna al sistema la liquidesa monetària que necessita. La guerra d'Iraq ha permès als bancs d'EEUU crear 3 bilions de dòlars des del seu inici. Aquest ha estat el cost de la guerra per EEUU i alhora és la quantitat en que ha augmentat el seu deute nacional en el mateix període, que actualment és de prop de 10 bilions de dòlars. Són uns diners que no paguen els ciutadans nordamericans sinó els de tot el món, a través de la inflació.
Podeu trobar aquest article i més informació a la pàgina: http://www.17-s.info/
miércoles, 18 de febrero de 2009
lunes, 16 de febrero de 2009
Ètica i economia
Si cliqueu al següent enllaç us podreu descarregar l'article d'Amartya Sen.
Per accedir al document cal que estigueu com a administradors del blog.
Per accedir al document cal que estigueu com a administradors del blog.
Presentació curs 2009 grup 52
Avui ha tingut lloc la presentació de l'assignatura periodisme especialitzat en economia al grup 52.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)